Dos, un que hem de jugar i un altre ja esdevingut, són els partits importants d’aquests dies: el de demà a Sevilla i el del diumenge passat a Sant Sebastià. Al Villamarín ens espera un Betis envalentit i que no ens posarà les coses gens fàcils. Pel que fa al partit d’Anoeta, tot i no jugar gaire bé, el Barça va protagonitzar una remuntada molt meritòria que, genialitats al marge (de Suárez i Messi), posa de relleu el nivell competitiu de l’equip, l’actiu capital que identifica l’estirp dels campions.

D’altra banda, tenim oberta l’eliminatòria de la molestíssima copa. El meu plantejament en aquesta competició menor és radical: hauria fet jugar els mateixos que a Balaídos. Segon punt: posar Messi –jo l’hauria fet descansar– entre suplents és una mala fórmula, perquè ell ho ha de fer absolutament tot –amb els rivals mirant d’engabiar-lo– i els altres no s’atreveixen a fer res.

Intueixo que dijous que ve sortirem a jugar amb els titulars conjurats per a la golejada, amb hat-trick de Leo inclòs. I no caldria tanta artilleria, perquè l’Espanyol és un rival fluixet (més fluix que el Leganés, per exemple). Però, en fi, serà una altra dosi estalviable de desgast i de risc de lesions per un botí que no s’ho val; sobretot tenint en compte que tota aquesta festa –després vindran les semifinals!– ens passarà –segur– factura contra el Chelsea.

I és que, en aquest moment d’eufòria que ens trobem, hauríem de tenir present que (amb el condicionant de la nova lesió de Dembélé) les nostres armes desequilibrants amb què podem comptar per tenir recorregut en la Champions són: Messi, Suárez (el killer ha tornat!), la creativitat d’Iniesta... i els gols de Paulinho. Toquem de peus a terra.

La ploma de Cervantes posa en boca del Quixot: “Y ¿es posible que vuestra merced no sabe que las comparaciones que se hacen de ingenio a ingenio, de valor a valor, de hermosura a hermosura y de linaje a linaje son siempre odiosas y mal recibidas?...

Acabarem aquesta nota amb un exercici comparatiu agradable: en aquests moments, si repassem les principals lligues europees i cerquem els equips que estan a 19 punts del líder o a una distància equivalent, veiem que en la Premier anglesa és el Tottenham (a 18 punts del City de Guardiola), en la Serie A italiana és l’Atalanta (a 21 del Nàpols de Sarri), en la Bundesliga alemanya és el Hannover 96 (a 18 del Bayern de Heynckes), en la Ligue 1 francesa és el Nantes (a 22 del PSG d’Emery), en la Primeira Liga portuguesa és el Marítimo (a 18 de l’Sporting de Jesús), en l’Eredivisie holandesa és el Vitesse (a 18 del PSV de Cocu)... I en la lliga espanyola és la penya dels germans Padrós, separada per la distància escandalosa i ruboritzant de 19 punts del Barça de Messi, (ben) entrenat per Valverde.

Això és el que hi ha. I el que ara toca destacar i posar en evidència és la vergonya indissimulable –per molt que s’hi esforcin– que suposa per al club que presideix el senyor Florentino Pérez de Castor que, completada la primera volta (el partit pendent que tenen no rebaixa el grau del ridícul), per llegir-nos la matrícula hagi de fer-ho amb un telescopi. El Real està a menys distància dels llocs de descens (supera en 16 punts el Deportivo) que del líder, el Barça. Grotesc.

I una última reflexió: aquest Madrid que deambula “por los campos de España” és el mateix que, aquest estiu, estava predestinat a iniciar un cicle victoriós incontestable, amb el dolor afegit que ho faria havent-nos pres –a nosaltres– l’estil, el model, l’estètica, el gust pel bon futbol...