Des de mitjan agost, en què l’àmplia i inapel·lable derrota en la supercopa disputada contra el Real Madrid va fer que l’afició barcelonista pensés en els pitjors auguris, el Barça entrenat per l’aparentment trist Ernesto Valverde no perdia: com saben, ho va fer jugant contra l’Espanyol en el partit d’anada dels quarts de final de la copa, aquest trofeu que, associat a la monarquia espanyola, molts de barcelonistes no somiem guanyar, però que ens molesta perdre perquè mai fa gràcia. Tot i això, en espera del partit de tornada, en què Messi segurament voldrà redimir-se del penal que va fallar –sense treure mèrit a la gran parada de Diego López–, si havia d’arribar per força una derrota millor que hagi estat en la copa que en la Champions i fins i tot en la Lliga, encara que l’equip hi tingui marge d’error.

El Barça es va presentar a l’estadi de Cornellà-el Prat –o RCDE Stadium–, on mai havia perdut, després d’una remuntada immensa a Anoeta, on no guanyava des de feia molts anys. Una remuntada que, materialitzada en la segona part del partit, feia pensar que el Barça s’havia convertit en un equip infal·lible i d’una gran enteresa. De sobte, però, es va ensopir contra l’Espanyol amb un Messi poc inspirat i una certa apatia general, a excepció de Sergi Roberto, un jugador sempre interessant. En fi, potser no ha estat res: no sempre es pot jugar amb la mateixa intensitat, encara que et paguin tant per fer-ho. La qüestió, doncs, és que el Barça va perdre contra l’Espanyol. I és així que em vaig preguntar si em molestava especialment que l’Espanyol hagués estat l’equip que, per utilitzar una retòrica habitual, trencava la ratxa de victòries del Barça. Sincerament, la resposta va ser que no. Fa temps que vaig deixar de tenir tírria a l’Espanyol. M’ho explico pensant que hi va haver un moment en què em vaig adonar que conec una diversitat de persones que són de l’Espanyol per les quals tinc respecte i estima. Persones que trenquen els tòpics sobre els aficionats espanyolistes. Que t’expliquen històries familiars sobre per què són de l’Espanyol que són semblants a les que ens han fet barcelonistes a uns altres. Que, d’una manera que ho entens si tens una certa sensibilitat pels rars, t’argumenten que ho són per un cert esperit de contradicció amb un ambient dominant barcelonista. Potser només perquè ells m’agraden que no em fa res que, malgrat tots aquells que van insultar el Barça i Piqué de manera particular estiguin contents perquè l’Espanyol va guanyar dimecres passat. Que ho celebrin. Ja veurem qui riurà més aquesta setmana vinent.