L’altra nit vaig tenir un somni. De fet, va ser un malson, i més d’un. Vaig somiar que els jugadors del Barça, acompanyats de Josep Maria Bartomeu i d’Òscar Grau, es manifestaven davant del Santiago Bernabéu per reclamar un augment de sou i altres complements per títols guanyats. En el somni també apareixia la plantilla del Real Madrid reclamant davant la seu de TV3 que els rebaixessin la factura del gas i el retorn de la indemnització pel cas Castor. Al costat dels madridistes, el seu president, Florentino Pérez, els donava suport. Més tard, en el somni –més aviat malson, ja està clar– apareixien els jugadors de la selecció espanyola de futbol protestant a la plaça de Sant Jaume, davant el Palau de la Generalitat. Els acompanyava el seleccionador Julen Lopetegi i el president de la federació espanyola. Reclamaven un augment de les primes i les dietes de participació en el mundial de futbol de l’estiu vinent, a Rússia. També hi apareixia la plantilla de l’Espanyol, fent pinya amb Javier Tebas, president de l’LFP i Jaume Roures, de Mediapro, per demanar que l’Espanyol pugui jugar els partits a casa en dies i horaris més decents del que ho està fent. La manifestació la feien davant de la Sagrada Família.

De sobte, em vaig despertar. Com podia ser que hagués somiat tot allò? Es tractava de col·lectius d’esportistes que feien reivindicacions precisament al costat dels responsables –o possibles solucionadors– dels greuges que plantejaven i, a més, en escenaris que no tenien res a veure ni amb el problema ni amb la solució. Veritablement inversemblant. Sortosament era un somni.

El que no va ser un somni és el que vam veure dissabte a la tarda a Barcelona: milers de policies i guàrdies civils reclamant cobrar el mateix que els Mossos acompanyats de representants del partit que governa a Espanya –García Albiol, del PP– i del partit que els dona suport –Rivera i Arrimadas, de Cs–. No es pot tenir la cara més dura i tenir menys vergonya. Tots, policies, guàrdies civils i polítics.