El que al seu moment havia de ser negatiu per al Barça, i tothom, o gairebé tothom, així ho considerava, ara s’interpreta com a positiu. Els futbol ja ho té, això. De blanc a negre en un no res. I de negre a blanc, també. Molts cops s’avança per necessitat i per obligació. Quin remei! D’altres per convicció; aquest, inicialment, no era el cas.

La marxa de Neymar va deixar Valverde sense un recurs futbolístic com el futbol i la qualitat desequilibrant del brasiler, i al club amb uns quants bitllets a la caixa. Això va obligar el tècnic a repensar un sistema de joc amb més possibilitats de combinar els jugadors que tenia i, alhora, donar sortida a jugadors que li servien per consolidar el joc i plantejar un projecte diferent sense perdre l’esperit.

L’absència de Neymar ha destapat la banda per a Jordi Alba. El troben a faltar poc. Els gols ja els aporten Messi i Suárez. Alba ajuda amb assistències. La màgia l’aporta Messi. Sense pretensions. Com qui no vol la cosa. Valverde dibuixa una proposta diferent sense el trident habitual al davant, però no renuncia al joc habitual del FC Barcelona. El Barça té més gent del mig del camp que davanters. I els té de qualitat. Se sap que cada entrenador treballa variants i mou els jugadors segons les seves conviccions. I segons el que té. I el que vol. I és qüestió d’anar provant. La primera trobada de la temporada amb el Real Madrid va obrir la caixa dels trons.

La derrota contra els blancs en la supercopa va fer mal al barcelonisme més impacient i va generar desconfiança envers Valverde. Que no era un entrenador per a un equip gran es va escoltar sovint els dies següents. Massa aviat per als judicis de valor i per a les crítiques contundents. La feina de l’entrenador ha recuperat amb el temps, i completada la primera volta del campionat de lliga, la confiança. Valverde no ha trigat gaire a convèncer els incrèduls. S’ha guanyat credibilitat i confiança. La fortalesa de l’equip es demostra pel fet que no s’arronsa en les segones parts. Al contrari. En treu els millors rèdits i tanca els partits amb autoritat.

Per cert, un jugador amb autoritat, autoritat moral i futbolística, deixa el club. Mascherano ha rendit com el que més. Un futbolista honest, treballador i que qualsevol entrenador vol al seu costat per la feina que fa i el que transmet a l’equip. Marxa, entre altres aspectes, amb la satisfacció d’haver fet... un gol, entregat a l’equip i decidit al final de la seva trajectòria a canviar el Barça per una aventura interessant, un bon contracte a la Xina i esgarrapar minuts per intentar jugar el mundial d’enguany. Al Barça, ara per ara, ho tenia magre.