El Madrid, un exemple
Doncs sí, encara que sembli el contrari. L’eliminació de l’equip de Zidane de la copa del Borbó contra el Leganés ha estat un cop dur que simplement referma la sensació general sobre l’estat dels jugadors i l’entrenador blancs. Per dir-ho clar i català, tot plegat sembla ruïnós. I com és possible que això sigui així després de la meravellosa temporada passada i, fins i tot, de la fase inicial d’aquesta en què van guanyar les supercopes d’Espanya i d’Europa amb una superioritat insultant? I com pot ser veient la plantilla que té, amb estrelles rutilants i joves valors amb un futur de luxe?
Basarem el raonament en dos aspectes. El primer, de caire individual. És humana la reacció que han tingut els jugadors del Real Madrid. Quan ets el millor un any, ets increïble. Quan guanyes la Champions per segona vegada, ets la repera. I quan repeteixes i la guanyes per tercera vegada en quatre anys, aleshores ets la bomba. I et distreus. I et confons. I deixes de córrer perquè vols tocar la pilota. I dribles perquè et creus que en saps. I fas passades llargues encara que te’n surts millor amb les curtes. La vanitat, en la victòria, és perillosa. El pensament individual en una activitat de grup no és bon company de viatge. Quin jugador del Madrid presenta la seva millor versió? Cap. Ni un. Tots semblen dolents. Per què? Perquè al mal moment de cadascun dels futbolistes s’afegeix l’absència d’un paraigua tàctic que els ajudi a tots davant la dificultat.
Aprofundim en aquest concepte. El Real Madrid depèn dels estats de forma individuals per mostrar-se a bon nivell com a equip. Si Ramos es lesiona i perd el seu físic, els rivals ho tenen més fàcil per fer mal; si Marcelo no està fresc, ataca pitjor i l’equip pateix; si Kroos i Modric perden la pilota, es converteixen en jugadorets; si la BBC no fa gols, tots plegats estan morts. I, mentrestant, l’entrenador –o més ben dit, l’alineador–, viu en mans del seu vestidor. De res serveixen la mà dura ni els revulsius. Oi, Zinedine?
Per què el cicle d’èxit del Barcelona ha estat tan llarg? Per què és el gran dominador del futbol mundial de les darreres tres dècades? Per què no ha estat decisiu l’amo de la banqueta? Per què l’adeu de determinats futbolistes no ha espatllat el camí cap als èxits? Perquè, resumint-ho molt i a mode d’exemple, el cervell del Barça mai va ser Milla, ni Guardiola, ni Xavi, ni ara Sergio Busquets... El cervell de l’equip sempre ha estat el mètode. I així, generació rere generació, amb més o menys matisos, els èxits han anat acompanyant el barcelonisme perquè el futbol sempre ha transitat pel mateix camí i sempre ha parlat el mateix idioma. Amb estrelles diferents. Amb entrenadors diferents. Amb directius diferents.
Que el Real Madrid serveixi d’exemple. I que el Barcelona no es distregui. Una cosa són les qüestions puntuals i una altra, les estructurals. I atenció, perquè tirar a terra una casa és molt fàcil i tornar-la a aixecar, extraordinàriament difícil.
No els agrada
Al PP i a la resta dels partits constitucionalistes no els importa gens el que els catalans vam votar el 21-D. Cada dia la vergonya és més gran. I la democràcia, més petita. Ni un pas enrere. Tenim pressa.