Esport femení, l’ampolla mig plena
Tenia un entrenador de bàsquet que em deia: “T’ha vingut a veure mai un jugador del Barça? Doncs a entrenar-te!” Aquesta era la seva resposta quan li demanaves canviar un entrenament perquè coincidia amb algun partit important de futbol. Òbviament és una resposta portada a l’extrem que haig de reconèixer que en aquell moment m’enrabiava infinitament però, amb el pas del temps, he entès perfectament el missatge que em volia transmetre. Més enllà de voler-nos inculcar el compromís d’entrenar-nos tots els dies estipulats, sense excuses, passés el que passés, també era una manera de revalorar la nostra feina i l’esport femení, en general. Els confesso que, ara que jo soc entrenadora de bàsquet d’un equip femení, quan algun cop m’han demanat de canviar un entrenament pel mateix motiu, també a vegades els he respost: “T’ha vingut a veure mai un jugador del Barça?” Ara ja fa temps que no m’ho demanen. Les mateixes jugadores ho tenen clar.
Aquesta anècdota em serveix d’excusa per poder parlar de l’evolució de l’esport femení, que durant molt de temps ha tingut un complex d’inferioritat, incentivat pels rols socials predominants i per uns mitjans de comunicació que tradicionalment han ignorat i, fins i tot, menyspreat els èxits esportius femenins. Queda camí per recórrer però també és de justícia dir que s’estan fent passos endavant. A poc a poc, picant molta pedra, però es fan. Perquè, en definitiva, l’ampolla es pot veure mig buida o mig plena. Jo prefereixo el vessant optimista, perquè les petites victòries que vas aconseguint t’empenyen a seguir endavant.
Un exemple el tenim a la ciutat de Girona amb l’Spar Citylift, l’equip de Lliga Femenina de Bàsquet. El seu embrió és un club humil que, amb molt poc temps, ha tingut la capacitat d’impulsar el seu primer equip fins a l’elit i, alhora, crear una massa social al seu voltant que creix any rere any. Primer va saber aprofitar el buit que va deixar l’Akasvayu en el seu moment, en una ciutat acostumada a gaudir de bàsquet de primer nivell, masculí, òbviament. I ara que el futbol a Girona torna a moure masses i que el bàsquet masculí comença a treure el cap amb diversos equips, l’Uni Girona s’ha sabut mantenir com un referent amb dos ingredients bàsics: crear una sinergia amb tots els clubs de bàsquet femení de la ciutat i de la demarcació –gens fàcil, tenint en compte que tradicionalment ha estat un món farcit de recels i enveges– i aconseguir un equip de primer nivell que és una referència al bàsquet estatal. Sense complexos, amb ambició però sense presses. Tot i així, ha de picar molta pedra. Però l’ampolla està mig plena.