Allò tan cert que la història l’escriuen els vencedors hauria de guiar les nostres passes, acompanyar-nos com a referència constant. Aquests dies han coincidit algunes mirades al pretèrit generadores de reflexió. D’una banda, el documental sobre Joan Gamper que té la voluntat de presentar el prohom catalanosuís als desconeixedors del seu esplèndid llegat, a casa i fora. No entrarem en valoracions per plasmar, només cert paral·lelisme entre els seus patiments i la realitat que ens envolta. Després del tancament del club per la Marxa reial, a Gamper el van convertir en únic boc expiatori de la revenja perpetrada per la dictadura de Primo de Rivera contra el club que simbolitzava els anhels catalans. I els nostres ancestres el van deixar sol, radicalment sol. Primer, l’exili, i després, les depressions generades en bona part per la falta d’empatia que el fundador va patir al seu país d’adopció. Cert que el Barça li va donar algun cop de mà d’amagatotis en tornar a casa, ja erosionat a causa de les envestides del poder, però el suïcidi va deixar les vergonyes col·lectives a l’aire. Les grans mostres de dol a l’hora del comiat no eren més que un hipòcrita penediment pel suport negat a aquest represaliat polític davant l’acarnissament. Alguna ensenyança caldria aprendre si volem evitar que altres víctimes ens puguin recordar el calvari sofert per Gamper en els darrers anys d’existència. Ell, que tant va donar, amb prou feines va rebre res a canvi quan més ho necessitava.

Saltant a l’altra banda, Sàpiens ha publicat la història d’Ortega Gutiérrez, el president assassinat del Real Madrid. El seu Suñol, si voleu analogies. Al cap i a la fi, l’un i l’altre van tenir el mateix botxí, encarnat en els militars sollevats. El Madrid, sempre pendent de col·locar el relat històric idíl·lic que més l’interessa, ha esborrat tot rastre de la seva direcció en temps convulsos. Evidentment, no casa amb el discurs oficial –un conte de fades– haver tingut un coronel comunista i republicà al front. Si ells poguessin, la seva història arrencaria amb Bernabéu i Di Stéfano, de qui mai tampoc reconeixeran la tupinada comesa contra el Barça que va alterar radicalment el curs del futbol. Aquest poder fàctic de l’espanyolisme esportiu continua ferm per coherència en el revisionisme interessat. Avui n’hi ha prou repassant la impunitat amb què actua la seva llotja. De retorn a casa, vam trigar trenta anys a conèixer qui era Josep Suñol, gràcies a Vázquez Montalbán, i algunes dècades més a reivindicar-lo després de la feinada de recuperació d’alguns magnífics idealistes. Fa només quatre anys, gràcies a Manuel Tomàs, vam descobrir les penúries viscudes per un altre digníssim president de la causa blaugrana, Francesc Xavier Casals, figura encara per difondre, personatge pendent de reivindicar en el seu mandat. Va acabar la guerra, va esperar els vencedors per lliurar-los el club i va entomar la repressió fins a caure en el més absolut anonimat. El relat, en diuen ara. L’escrigui qui l’escrigui, cal ajustar-lo a la realitat dels fets, cal arrencar-lo de mans interessades. Dels que manen i dicten. El dia que el barcelonista s’interessi per la seva història i la conegui trobarà que el futur ja hi està escrit, que allà rauen les lliçons precises per guiar l’avenir.