La batalla que es perd és la que s’abandona
Si no et presentes a un partit, el perds i et sancionen. Si marxes del terreny de joc inopinadament, perds el partit i et sancionen. Si provoques la suspensió del partit, el perds i et sancionen.
Tot s’ha allargat perquè l’àrbitre –de part– i qui designa l’àrbitre –venut a la part– han aconseguit convertir un partit per la independència en un partit per la democràcia, per la dignitat, pels drets fonamentals. I això és molt gros. Tant, que si no entenem la veritable dimensió del que ens hi juguem, ens abandonarà la clarividència i tot seguit, la motivació. I alguns claudicaran, no serem prou en la persistència i perdrem la batalla.
Necessitem més empatia entre nosaltres. Ser conscients que les pressions perquè abandonem són tremendes i se centren sobre els líders. Sota pressió és més fàcil que arribi l’errada i hem de ser més comprensius. Serem capaços de prioritzar el resultat sobre el joc? Si no ho fem, perdrem segur perquè el rival no consent floritures, va a fer mal i l’àrbitre mira cap a l’altra banda encara que ragi sang. Si els que són al camp, a la banqueta i a la grada no formem pinya, cadascú en el seu paper, perdrem. La divisió i el desànim és justament el que estan fomentant els troglodites que tenim a davant. Si caiem a la trampa, serà imperdonable.
Necessitem respostes per continuar motivats. Volem saber la veritat. I si la tàctica més convenient és replegar-se durant una fase de partit per replantejar estratègies, que es digui obertament. No en fem un drama, d’haver encaixat gols per errors estratègics, tenim anys de partit encara. Però, insisteixo, calen respostes per superar la sensació que es va estenent que els líders van cadascú a la seva, obstinats en una lluita estèril per fotre’s la capitania l’un a l’altre. La força la dona l’equip, i si no el cuidem, tindrem desercions pel desànim i perdrem la batalla per abandonament.
Tenim líders de perfils diversos, més i menys geniüts, més i menys serens, més i menys valents en el cos a cos. Tots tenen ascendència a l’equip, però han de saber que no tots tenen la mateixa. Però si no exerceixen el lideratge de manera adequada, hi ha una última solució. Canviar-lo abans que els recels, les divisions i la falta de resultats que causaran provoquin la caiguda de la massa social. En definitiva, l’equip és només un instrument. El bé suprem que cal protegir és el club. I som molt més que un club.
Si hi ha escoles de negocis que s’inspiren en models esportius d’èxit, no comprenc com aquests models no es poden aplicar a l’àmbit polític.