“Que el derbi sigui derbi”, diem de manera recurrent en la vigília de qualsevol Espanyol-Barça o viceversa, duel del qual s’enyoren millors temps i s’invoca la sana rivalitat. Sana perquè no volem batusses violentes a la graderia ni als accessos als estadis, ni insultar el rival, ni veure confosa al camp la intensitat amb la duresa. I rivalitat perquè no ha de ser un partit més de l’industrial calendari, ni estar exempt de motivació afegida, amb ingredients que salpebrin el duel barceloní i català per excel·lència. Però quan falten quatre dies per al tercer derbi en tres setmanes, cal qüestionar-se si aquest model és possible.

Hem encadenat dos derbis de copa que han respost perfectament a l’ideal de rivalitat. L’Espanyol guanya el primer partit i ho celebra amb raó; el Barça remunta en la tornada sense respirar tranquil fins al final, un jugador del Barça es recrea en el triomf dient que les coses ja són a lloc i un altre blaugrana fa una entremaliadura amb una constatació geogràfica i una incorrecció d’origen. No és això el que volem d’un derbi que sigui derbi? No ho deu ser si les paraules de Busquets i de Gerard Piqué, pròpies de l’alegria d’haver guanyat el rival, com el pit inflat de Quique Sánchez Flores una setmana abans, s’han volgut abocar al mateix sac dels elements no tan sans que també va tenir el doble duel de copa: els insults als camps, l’objecte que va tocar Cillessen i la presència d’espanyolistes poc futbolers a la zona del Camp Nou que no tocava.

Que el club blanc-i-blau denunciï Piqué i Busquets esgrimint que les seves paraules incentiven la violència i flirtegen amb la xenofòbia genera moltes reflexions –algunes ja molt ben fetes pels articulistes que toquen Espanyol en aquest diari–, però sobretot mata l’últim reducte de la idea romàntica de derbi. Si recordar que “al final t’he guanyat” o tocar el voraviu sense insults i amb ironia acaba sent sinònim dels elements realment indesitjables, no cal fer més vots per un derbi que sigui sa i alhora realci la rivalitat. És impossible.