La caràtula del PSG 2017/18 enlluerna. Edinson Cavani, màxim golejador de la història del club, Neymar Júnior, potencial Pilota d’Or i Kylian Mbappé, el millor jove del planeta, són una carta de presentació que parla per si sola i que converteix el club parisenc, fundat el 1970 i sense la tradició ni el pedigrí de la majoria de grans clubs de capital europea, definitivament en una de les grans atraccions de la Champions League.

Tot són focs d’artifici a París. Per bé i per mal. Des de la rauxa incontenible d’un equip amb sobreexcedent d’atacants –i d’infinita qualitat– fins a les estridències dels mateixos, des d’un Neymar incontenible, irreverent amb els rivals i àcid amb els companys, sobretot amb Cavani, fins a un Mbappé expulsat dimarts per una entrada salvatge, allunyada de la seva essència com a futbolista. El PSG és una funció que sacia les exigències del gran circ i que, amb els seus alts i baixos, posa en suspens la temporada d’un Madrid gris, que arribarà sota la llum de la torre Eiffel en la penombra i amb les pors lògiques de qui fins avui dia no s’ha demostrat a si mateix arguments sòlids.

Però de la mateixa manera que qualsevol amb dos dits de front no donaria per sentenciat un equip amb el bagatge del Madrid, també és lògic sentir que encara no hem vist la veritable dimensió del PSG. Les últimes temporades ens han demostrat que tant o més important és tenir equilibri que desequilibri, i el retorn de la Champions serà un examen que confirmarà si l’equip d’Unai Emery està dotat de les dues virtuts. De la segona diríem que no hi ha dubtes, però falta examinar si, a l’incontestable múscul del seu trident ofensiu l’acompanya un col·lectiu sòlid, capaç de suportar passatges de patiment i suficientment madur per superar les ferides del passat. Amb l’eliminatòria ja a la vista, Emery, abanderat de l’equilibri, no sembla que tingui un conjunt amb el seu segell i s’ha vist forçat a jugar amb un mitjapunta, Lo Celso, com a pivot defensiu. Un mecanisme poc habitual en el basc i que defineix la cara B d’un PSG amb Motta lesionat i Diarrá aterrat d’urgència per intentar cosir l’esquena del seu trident en escenaris d’una altra magnitud.