La muntanya té la capacitat de treure el pitjor i el millor d’un mateix. Conflictes que són relatius en la comoditat de les nostres llars poden arribar al paroxisme en les grans altituds: enveges, recels, competitivitats mal enteses ... A la muntanya, els sentiments es desborden. Tots. També els principis ètics. La solidaritat és un dels valors fonamentals en l’alpinisme. En tenim desenes de mostres al llarg de la història d’aquest esport. Es manifesta, sobretot, en ocasions en què perilla la vida d’algú i en què cal el compromís i la col·laboració entre molts per organitzar una operació de rescat. Potser rescatadors i rescatats ni es coneixen. Potser l’operació pot posar en perill la vida dels mateixos rescatadors. Però, en qualsevol cas, es genera un fort sentiment de complicitat entre les parts que fa que tots els esforços es dediquin a salvar la persona en perill.

La literatura del ram ha deixat grans cròniques de rescats. Històries increïbles amb final feliç que han posat de manifest la força que es genera quan es treballa en equip i amb un objectiu comú. En són tants, d’alpinistes que han tornat a la vida quan ja tenien un peu i mig a l’altre barri...

Un episodi de rescat que, per l’heroïcitat dels seus protagonistes, passarà molt probablement a la història de l’alpinisme és el que va tenir lloc fa només uns dies al Nanga Parbat, el tercer vuit mil amb més percentatge de morts. En ple hivern i amb temperatures de 40 graus sota zero, el kazakh Denis Urubko i el polonès Adam Bielecki no van dubtar a posar en risc les seves pròpies vides per col·laborar en el rescat del polonès Tomek Mackiewicz i la francesa Elisabeth Révol, que van quedar atrapats a la muntanya quan baixaven del cim. Instal·lats al camp base del K2, Urubko i Bielecki van aparcar el seu projecte i es van mobilitzar ràpidament per aconseguir un helicòpter que els traslladés fins al Nanga Parbat, acompanyats de Piotr Tomala i Jarek Bator.

El mal temps i la demora buscant la manera de finançar el rescat –es va organitzar una campanya de micromecenatge– no van evitar que es plantessin al Nanga Parbat poques hores després de rebre l’alerta. Van sortir de 4.900 m amb el primer objectiu de rescatar Révol, que havia pogut descendir pel seu propi peu fins a una altitud aproximada de 6.200 m. El seu company, exhaust i afectat probablement per un edema pulmonar, no va ser capaç de moure’s d’una esquerda on s’havia refugiat a 7.200 m. Urubko i Bielecki van escalar de nit, refiant-se de les cordes fixes instal·lades a l’estiu, per trams tècnics amb pendents pronunciades i glaçades. Finalment, vuit hores després, van arribar al punt on era Révol, que tenia congelacions a les mans i els peus. El descens d’una persona amb les seves afectacions era d’una gran complexitat tècnica, però Urubko i Bielecki van aconseguir baixar-la fins al camp base. L’empitjorament del temps i el cansament acumulat pels dos rescatadors no va fer possible l’intent de baixar Mackiewicz, que descansarà per sempre més a la muntanya. A Urubko i Bielecki els deu haver quedat una sensació agredolça, però res pot enterbolir la gran gesta que van protagonitzar. Van salvar una vida. I ja no podien fer res per salvar-ne una altra.