El de Suárez al València em va semblar un gol d’antologia. El charrúa fa, literalment, un xut amb el cap. És una acció tan extraordinària com surrealista és l’expedient extraordinari que el comitè de competició ha obert a Piqué i a Busquets per la denúncia presentada per l’Espanyol. El suposat delicte és haver parlat. Ras i curt. “L’Espanyol de Cornellà”, va dir el primer. “Al final hem posat les coses al seu lloc”, va concloure el segon, després del derbi de copa.

Independentment que el jutge únic (el tal Rubio, l’altra figura...) arxivi el cas, que és l’únic que pot fer, l’episodi és molt lamentable i per fer-s’ho mirar. Demà juguem a Cornellà de Llobregat contra l’Espanyol: guanyem els tres punts i posem les coses al seu lloc. Dita la qual cosa, entrem en matèria...

Un tècnic de futbol formatiu, d’un club dels que cuida molt bé el seu planter –el nom del qual no faré públic per no comprometre’l–, em va confessar que el millor lloc, al seu parer, per ensenyar seriosament els nens a jugar a futbol “seria un orfenat”. Bàsicament –va afegir– perquè allí “no hi ha pares”. Humor negre a banda, el comentari d’aquest bon senyor ens il·lustra sobre com n’arriba a ser de complicat, a la pràctica, això del futbol formatiu i tot el que l’envolta. Són els nens, són els pares i, d’un temps ençà, s’ha afegit al pessebre una figura tan poc agradosa com la de l’agent de futbolistes, altrament dit caçador de Bambis.

La fugida, no per esperada menys dolorosa, de Sergio Gómez, el juvenil de 17 anys (declarat el segon millor jugador del mundial sub-17) fitxat pel Dortmund (que li garanteix formar part de la seva primera plantilla abans no s’acabi l’any), ha tornat a posar en qüestió el model de la Masia, un tema en què, quan se’n parla, és tan fàcil caure en la demagògia com evident és que el Barça ha de tenir recursos i arguments de pes suficients per evitar la fuga dels millors jugadors de cada fornada.

Què, com, de quina manera? Llevat que, algun dia, la FIFA redacti una legislació explícita que protegeixi els drets de formació dels clubs, no hi ha cap fórmula màgica. Si el motiu de la fuga són els diners, no hi ha res a fer. Bon vent! (que el noi o la família optin per l’oferta milionària immediata és respectable i comprensible, i encara més tractant-se d’un món com és el del futbol, tan incert).

Però, el que no hauria de succeir mai és que un futbolista del planter se’n vagi del Barça perquè veu frenada la seva progressió. I, en dir això, penso en els pura sang, aquells nois a qui els tècnics saben que atresoren talent i capacitat per considerar-los candidats potencials a formar part, en un futur, de la primera plantilla del club.

En aquests supòsits, s’han d’explorar totes les vies possibles per estimular la projecció i el creixement del jugador. Si és el cas que, per exemple, al noi li queda petita la categoria de juvenil, on juga per edat, no seria una bona proposta la cessió a un club, ben escollit, de la primera espanyola, de la Bundesliga alemanya o de la Premier anglesa, per picar fort? O se’l puja directament al Barça B.

Em pregunto quants dels ja no sé quants fitxatges (quinze?, reconec que he perdut el compte) fets pel filial aquesta temporada tenen fusta per arribar al primer equip. I encara vaig més enllà: què hi fan –amb tots els respectes, que quedi clar– jugadors com Vidal, Denis, Deulofeu (a qui hem hagut d’acabar cedint al Watford) o el mateix Gomes a la plantilla del Barça, un cos d’elit que hauria d’estar exclusivament reservat als millors entre els millors?...