Guanyar sense felicitat
Estava reclosa en un apartament d’un poble enlairat del Matarranya, que tant m’agrada pel seu paisatge ple d’oliveres i ametllers, quan em vaig assabentar, a la mitja part del partit, que el Barça perdia 0-1 contra l’Alavés. Si hagués estat guanyant potser no m’hauria mogut d’on estava, però la possibilitat que el Barça perdés va inquietar-me, i així és que vaig decidir sortir per veure la segona part al bar de la plaça del poble. O potser m’hi va dur el desig que el Barça capgirés el resultat i, en conseqüència, és mantingués invicte en la lliga. Una setmana abans vaig encertar-la en sortir de casa al descans del partit contra el Betis per veure, a través de la televisió d’un bar, la magnífica segona part en què el meu equip va marcar cinc gols amb un Messi tan espectacular que fins i tot els comentaristes, que no eren de TV3, s’hi referien com el millor jugador del món. El cas és que un cop vaig arribar al bar, que estava ple d’homes que menjaven unes tapes amb una pinta boníssima, a la televisió s’hi veia la final del campionat d’Europa d’handbol que Espanya disputava contra Suècia. La selecció estatal guanyava mentre que la segona part al Camp Nou estava a punt de començar, però vaig notar que l’atenció estava concentrada en aquella final i que no veuria el Barça fins que acabés. Així va ser i, aleshores, els clients del bar van cridar allò de “Campeones, campeones, oe, oe, oe.” Ho cridaven i en castellà, malgrat que parlaven català en la variant “xapurreau”, dita així popularment encara que originàriament va ser per menystenir-lo per part dels que haurien volgut i voldrien que es deixés de parlar a la Franja de l’Aragó. Però també és cert que aquell entusiasme davant d’aquella victòria em feia present que era a Espanya.
La qüestió és que, a punt d’arribar al quart d’hora de la segona part, vaig començar a veure el partit: el Barça continuava perdent i semblava espès davant d’un Alavés consistent, orgullosament humil. Amb tot, hi va haver un parell de jugades en què el Barça va poder marcar i quasi vaig començar a pensar que seria un d’aquells partits en què podia dominar de manera inútil. Tanmateix, Iniesta va fer-se present amb una jugada fina i encara més Suárez, amb una rematada de mèrit. Restava Messi, que, llançant una falta d’una manera implacable, va consumar la remuntada. La falta, però, va ser a Paco Alcácer en fora de joc. Només va faltar que, amb un Alavés digníssim que no va acceptar perdre, un xut d’Ibai fos interceptat pel braç d’Umtiti a l’àrea. Em vaig sentir fatal. No m’agrada gens guanyar amb l’ajuda dels errors arbitrals: com si fos immoral.