El futbol nord-africà està d’enhorabona. Després d’alguns anys de domini dels països de l’Àfrica Central, la part més septentrional va recuperant els llocs de privilegi. Hi va haver una època, a mitjan de la dècada del 2000, que la selecció d’Egipte va guanyar tres copes d’Àfrica consecutives, i que l’Al Ahly, el gran club egipci, recollia Champions League africanes a tort i a dret. Eren bons temps, fins que la Primavera Àrab, la revolta popular que va posar fi a règims dictatorials arreu del nord d’Àfrica partir del 2010, va influir en una caiguda a pes del seu futbol.

Doncs bé, a poc a poc, han anat recuperant el millor nivell, i en el mundial d’aquest estiu, tres del cinc representants africans seran de la zona nord. Una fita històrica. La mateixa Egipte, els faraons, amb l’ordenadíssim Héctor Cúper a la banqueta i l’excels Mohamed Salah (actual màxim golejador de les lligues europees amb el Liverpool) marcant gols, s’ha guanyat un bitllet per a la cita mundialista. També ho ha fet Tunísia, les àguiles de Cartago, sense gaire brillantor però amb un sistema defensiu gairebé impenetrable. Els tunisians són un rival d’allò més incòmode. Especialment curiós és el cas del Marroc. Els lleons de l’Atlas tornaran a un mundial després de vint-i-cinc anys sense estar presents en la gran cita, una fita que han assolit guiats per Hervé Renard, l’home miracle que va conduir Zàmbia (2012) i la Costa d’Ivori (2015) a guanyar la copa d’Àfrica. Jugadors coneguts de la lliga com Bounou, Achraf, En Nesyri i Amrabat s’enfrontaran amb la selecció espanyola en la fase de grups del mundial amb clares aspiracions de superar la primera eliminatòria. La bona salut del futbol marroquí no s’acaba aquí. El WAC Casablanca acaba de guanyar la Champions League africana amb un estil de joc molt vistós que ajunta velocitat i qualitat tècnica. Per acabar, el cap de setmana passat, el Marroc va guanyar la CHAN (una copa d’Àfrica de nacions en què només participen jugadors de les lligues locals corresponents). Totes aquestes bones notícies han fet que l’afició marroquina, de sang molt calenta, torni a tenir il·lusió pel seu futbol. I és que hi ha motius de sobra per a l’esperança.