El talent manxec
En els últims quaranta anys, el Barça ha tingut molts migcampistes boníssims, alguns dels quals autèntics cracs. Però per a mi, cap com Iniesta. Deixant a banda el seu talent innat i perfeccionat a la Masia, el que més admiro del manxec és la seva capacitat d’evolucionar. Quan Luis Enrique va idear, precisament, l’evolució del sistema, tot mantenint el 4-3-3 (però al servei del trident), va obligar Busquets, Rakitic i Iniesta a convertir-se en migcampistes totals, capaços de dur a terme –tots tres– funcions creatives, de recuperació i de pressió.
El perfil d’Iniesta semblava que dificultaria molt la seva reconversió, però va assumir el repte i es va convertir en un jugador –als meus ulls– més complet: Ell, potser també ho creu: “No em sento millor, però sí diferent. No sé si dir-ne més complet.” (El Periódico, 7/6/2016). L’Iniesta excels del Barça de Messi entrenat per Guardiola –el millor equip de la història– es va quedar a la banqueta per donar pas al nou Iniesta del Barça de Messi entrenat per Luis Enrique.
Ara, em produeix una admiració enorme veure Iniesta en l’estat de forma pletòric en què es troba (a Cornellà, en un terreny on l’Iniesta d’abans s’hi hauria empantanegat, l’Iniesta actual va donar una lliçó i es va carregar l’equip a l’esquena), amb 33 anys. Tanmateix, la situació em preocupa. A deu dies de visitar Stamford Bridge (20/2), em sembla imprudent que Iniesta ho estigui jugant tot. I encara més, amb l’historial de lesions musculars que acumula. Andrés, descansa.
Comportaments ‘tabarniaris’
Sense acritud, però ho haig de dir. M’indigna veure com jugadors formats a la Masia i que han tingut l’honor d’arribar a vestir la gloriosa samarreta blaugrana (el somni i el millor que els ha passat en les seves vides professionals), quan s’enfronten al Barça jugant amb un altre club tinguin actituds que considero innobles. Entenc perfectament que s’hi deixin la pell i que juguin al límit del reglament per defensar els interessos de qui els paga. Només faltaria. Però se’m regiren les tripes quan observo comportaments com els que, al meu entendre, van tenir Sergio García i Víctor Sánchez en l’últim derbi, de lliga, a Cornellà.
L’entrada del davanter espanyolista a Umtiti (78’22”) és de jutjat de guàrdia, literalment. I García encara va tenir els nassos de desafiar el central del Barça: “¡No te he tocado!”, deia assenyalant Samuel amb el dit. La qüestió és que si el francès no salta, tenia tots els números per haver acabat amb la tíbia fracturada, figura! A més, qui va jugar quatre partits amb el primer equip del Barça (jo hauria donat el dit petit de la mà dreta per haver-ne pogut jugar només un!) va rematar la feina insultant Umtiti amb un edificant “negro de mierda”. En un país seriós a l’hora de tractar situacions d’aquest tipus, com és Anglaterra (que sanciona el que és sancionable i no perd el temps amb ridiculeses tan irritants com les denúncies a Piqué), Sergio –encara que s’excusés amb la boca petita– es passaria uns quants partits a la graderia.
Dolorós també va ser veure com Víctor Sánchez, un home que podrà explicar als seus fills que va jugar –atenció– catorze partits amb el primer equip del Barça, agredia Messi amb un cop de peu per darrere (90’16”) buscant-li el turmell. Immediatament després, Messi va demanar explicacions i el de Rubí, fent-se el matonet, va grapejar amb els dits la boca de Leo. Molt bonic!
Francament, senyors García i Sánchez, els seus comportaments em van semblar tavernaris, o més ben dit (permetin-me la ironia): tabarniaris...
