Opinió

Cinc mesos amb Pesic

L’entrenador que no tens és sempre el millor

Acaba avui una de les setmanes més tremendes del Barça de bàsquet, una secció que amb Albert Soler a bord ha desplegat una encomiable capacitat aeròbica de devastació. Tres entrenadors en cinc dies és marca olímpica que aspira a medalla, l’enèsima peripècia en l’invariable estat de crisi d’una entitat que es mortifica pel passat i que se sent angoixada per un futur inventat. Entaulat en aquest grotesc festí en temps d’epidèmia, el Barça s’ha encomanat a Svetislav Pesic per trampejar el camp de mines en què ha anat a parar, tot sol, amb un posat tibat com el que no té padrins.

Escut de ferro colat pels despatxos, Pesic és un home amb pròtesis als genolls però amb prou personalitat per carregar l’inassequible ecosistema blaugrana a l’esquena. Esportivament no té cap necessitat de demostrar res i personalment en traurà més coses dolentes que bones, de tot això, però ho assumeix perquè aquests mesos són per a ell una necessitat vital, l’orgull i l’amor propi al costat de l’oportunitat que sempre ha estat esperant per tancar la ferida que encara li raja quan pensa com va haver de marxar del Barça fa tretze anys i mig. I tirarà pel dret, espremerà una plantilla amb massa jugadors i que no respon al seu ideal i posarà quatre normes defensives i cinc d’ofensives. Simplificació i repetició i intensitat per portar al límit els jugadors pensant només en el present, l’únic que compta quan tot cau a trossos.

Confinats pels resultats dels últims anys, si bé n’hi ha d’optimistes i n’hi ha que es convencen per ser-ho, és important el corrent que creu que poca cosa bona en sortirà, de la segona etapa del balcànic. Un entrenador extremament exigent des d’un punt de vista mental, aspre, amb els coneixements del vell i del dimoni i de qui no saps mai quan arribarà l’oportunitat que li encengui la bombeta i comenci a preocupar-se pel que passa fora de la pista. En cinc mesos aquí no hi quedarà res, auguren els més pessimistes, com si ara hi hagués gran cosa o com si fer cau i net no pogués ser el remei per a aquest Palau enrunat. Com les solucions, l’entrenador que no tens és sempre el millor que podries tenir, i quan l’alzina jeu de bocaterrosa tothom sap que estava corcada, i podem recordar també quina bona idea que eren Bartzokas i Sito Alonso.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.