Opinió

La copa

Poca gràcia li fa al Borbó que el Barça sigui fix en finals que no celebren l’espanyolitat com a ell li agradaria

En teoria, hauríem de desar-la a l’armari fins al 21 d’abril, si és que la data queda fixada, però sabem que no serà així. En lloc de fruir de les bones sensacions generades en el recorregut, tornarem a pagar la pèssima planificació d’aquest desfici conegut com a futbol espanyol. Arribar a la cinquena final consecutiva, barbaritat poc valorada, comportarà un seguit de càstigs i maldecaps previsibles, gentilesa d’aquells que no suporten l’excel·lència blaugrana, tampoc en aquesta malgirbada competició. D’entrada, no hi ha seu, tradició que la incompetència sistèmica i el menfotisme habitual en la RFEF s’entesten a perpetuar. Uns faran obres als lavabos sense que ningú, només faltaria, els cridi l’atenció per barruts –ells, posseïdors de l’Estadi Nacional d’una certa Espanya sublimada–, els altres finalistes voldran escombrar cap a casa sense atendre neutralitats i el cap visible de l’Estat tornarà a viure-la com una nosa pròpia del càrrec. Poca gràcia li fa al Borbó que el Barça sigui fix en finals que, per aquesta pena, no celebren l’espanyolitat com a ell li agradaria. És a dir, en pura exaltació i submissió plena, sense rastre de crítica. La federació és avui un òrgan paralitzat, incapaç d’imposar criteri ni per organitzar una final. No parlem, doncs, de la ja eternitzada murga del calendari atapeït, exagerat, que amenaça la integritat física dels protagonistes per pura explotació televisiva. Han de sortir a la tele cada tres dies, qui paga, mana, i aquí s’acaba la hipotètica discussió. Tan fàcil com seria jugar la copa a partit únic, fer-la atractiva i promocionar la il·lusió, i la caixa, dels modests. No. Hem de mantenir forçosament un panorama renyit amb la lògica, viure un lamentable espectacle d’interessos fins que es jugui el títol. Ben pensat, força coherent amb el que vivim en altres àmbits. Més val, per salut mental, saltar de pet al cantó positiu i pensar que la quarta copa consecutiva del Barça suposaria un registre formidable, històric. Només per això ja paga la pena.

Un al·licient més per a aquest nucli blaugrana que es mereix els elogis rebuts i per rebre. Aguantar el desgast i mantenir allò que l’eufemisme anomena gana de triomf, l’ànsia competitiva, comporta un formidable mèrit. Després ja s’ho cobren en renovacions, que tampoc hem d’obviar l’evidència, però continuen rendint a l’altura del prestigi guanyat en llargs anys de solvència i exhibició de talent. Ajuda que Valverde sàpiga explotar els mecanismes de la qualitat. Ja que les rotacions només evidencien limitacions de força suplents, l’únic dubte en perspectiva passa per saber, majúscul enigma, si els titulars indiscutibles aguantaran la tralla acumulada quan arribi l’hora decisiva. De moment, tenir dos títols a l’abast tan aviat en el calendari només genera confiança i reconeixement per la notable feina realitzada, encara en progressió, encara ajustant alguns mecanismes. Seria injust que, pel costum de flagel·lar-nos, ens poséssim ara pedres al fetge recordant, per exemple, les oposicions que el perseverant André Gomes realitza per erigir-se en el Martí Filosia del segle XXI. Potser el posen perquè la parròquia apreciï la comparativa amb els companys. De moment, la nau navega confiada per mar calma, certesa que contribueix a la pau d’esperit culer. Que duri.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.