Aquells bons propòsits de l’any 2006
“Estem treballant amb els respectius comitès olímpics nacionals no només perquè desfilin junts, sinó també per conformar un únic equip en el futur.” La frase, d’un president del Comitè Olímpic Internacional (COI), està feta durant uns Jocs Olímpics d’hivern i fa referència a les dues Corees, però no és de l’alemany Thomas Bach, president del COI des del 2013, ni s’ha fet aquests últims dies a Pyeongchang. És una declaració del belga Jacques Rogge, antecessor de Bach en el càrrec, i la va fer el 8 de febrer del 2006, dos dies abans de la inauguració dels Jocs Olímpics d’hivern que es van fer a Torí (Itàlia). En la nota que l’agència EFE va servir aquell dia a tots els seus abonats, es destacava que era la primera vegada que les dues Corees desfilarien juntes en uns Jocs d’hivern i així es continuava la “tradició” instaurada en els Jocs d’estiu del 2000, a Sydney, i que va continuar a Atenes el 2004. En la nota de l’agència també es deia que les dues Corees esperaven crear un únic equip per competir en els Jocs Olímpics d’estiu de Pequín i en els d’hivern del 2010, a Vancouver. Rogge deia que l’acord entre el COI i les dues Corees era “un gest simbòlic molt important”.
Sis anys abans, en el discurs que Joan Antoni Samaranch va fer en la cerimònia de cloenda de Sydney 2000, el dirigent barceloní ja havia destacat “la històrica desfilada comuna de les dues delegacions coreanes en la cerimònia d’obertura”.
Han passat els anys i seguim igual. Thomas Bach parla en els mateixos termes que Samaranch i Rogge. Tot és històric i simbòlic, però tret de desfilades històriques i de més simbolismes que afegir a la llarga llista dels que ja té l’olimpisme, res ha canviat tret dels dirigents. Bach ha succeït Samaranch i Rogge al COI, i Kim Jong-un el seu pare, Kim Jong-il, i el seu avi, Kim Il-sung, al capdavant de Corea del Nord. El COI continua ple de les bones intencions que ja tenia Coubertin a final del segle XIX i Corea del Nord continua fent la seva, tancada en si mateixa i malfiant-se de gairebé tothom.
Soc molt escèptic sobre el fet que l’olimpisme i l’esport puguin arreglar cap conflicte internacional. M’agradaria molt equivocar-me, però la història així ho indica. Des del 1992, l’ONU declara una treva olímpica durant la disputa dels Jocs, però els conflictes no cessen. L’olimpisme no va aturar les dues guerres mundials del segle XX, i van ser les guerres les que van impedir la disputa de cinc edicions dels Jocs Olímpics –tres d’estiu (1916, 1940 i 1944) i dues d’hivern (1940 i 1944)–. L’olimpisme no ha canviat el món. Ha estat el món el que ha anat fent canviar els ideals del baró de Coubertin.