Cinema clàssic
Dimecres hi havia programada a l’estadi Santiago Bernabéu l’estrena d’una de les pel·lícules més esperades dels darrers mesos a Europa. Els experts en la matèria la qualificaven com la pel·lícula més atractiva, a priori, de les que fins ara s’havien fet aquesta temporada.
L’espectacle semblava garantit. L’expectació era màxima. Molts afirmaven que el guió aquesta vegada ens sorprendria i que el desenllaç del film trencaria amb la resta de finals que havíem vist en les anteriors edicions d’aquesta saga produïda per la UEFA.
Es parlava també d’un canvi de protagonistes. D’un intercanvi de papers amb noves estrelles, més joves i amb gran projecció, fent d’actors principals i deixant en un segon pla els artistes que fins ara havien tallat el bacallà i més havien destacat en el panorama europeu.
Però després de poc més de noranta minuts d’exhibició, cap sorpresa. Res que no haguéssim vist moltes altres vegades. N’esperàvem una que trenqués amb els motlles tradicionals i vam acabar veient tot un clàssic. El mateix guió, els mateixos protagonistes destacats i el mateix final.
No vull dir amb això que no feia falta veure-la. Sempre paga la pena presenciar espectacles d’aquesta mena. A més, la pel·lícula va tenir de tot. Molta acció, moments emocionants, d’altres de trepidants, algunes dosis d’intriga i també alguns fases de cangueli. Però el final va tornar a ser el mateix sempre que hi ha competició europea al Bernabéu.
Va començar marcant el París Saint Germain i va remuntar, com gairebé sempre, el Madrid. Van xiular un penal a l’àrea dels parisencs que, tot i ser força protestat, va semblar clar, i no se’n va xiular un altre també de clar a l’àrea dels madrilenys.
El Madrid va estar en força moments de l’espectacle contra les cordes, però va tornar a treure l’esperit de supervivència que ha exhibit més d’una vegada en aquesta competició. I els francesos, mentrestant, també van ensenyar que tot i que tenen fusta per a passar a dominar el panorama europeu, encara els falta adquirir molta experiència, i segons quins escenaris se’ls continuen entravessant, com els va passar l’any passat al Camp Nou.
Si a tot això hi afegim aquell anar-hi fins al darrer instant que tenen els blancs i que són capaços de transmetre de generació en generació als seus jugadors, i també, per què no dir-ho, aquell puntet de sort que els somriu quan més angoixats es troben, ja tenim la pel·lícula enllestida.
A París ja cal que afinin bé el guió de la pròxima, que es projectarà d’aquí a tres setmanes, si no volen que la història acabi com gairebé sempre.