Objectiu: Stamford Bridge
Jugant com sabem, els guanyem tots dos. Aquesta és la idea. El partit de dimecres a Chamartín no em va impressionar gens. Un Madrid a estones molt vulnerable va ser tristament perdonat per un PSG pusil·lànime i, amb l’àrbitre com a fidel aliat (una vegada més!), va aconseguir un avantatge notable (3-1), però en absolut decisiu. Hi ha eliminatòria. Dita la qual cosa, entrem en matèria...
Objectiu: Stamford Bridge. “Al vestidor del Barcelona, després del partit contra el Chelsea, vaig veure plorar Messi”, va explicar Alexis Sánchez a Sky Sport. Tot i que ja sabíem que el 10 nostre senyor havia plorat, i no van ser les seves les úniques llàgrimes blaugrana vessades aquella trista nit del 24 d’abril del 2012, que va certificar el final de cicle del millor equip de tots els temps, les paraules d’Alexis són molt oportunes. Tenim comptes pendents amb els londinencs i Messi n’és molt conscient.
No és just que un club amb el pressupost i la plantilla del Barça i que, a més a més, disposa del millor jugador de la història, en les dues últimes temporades no hagi passat dels quarts de final de la competició més important, la Champions. Ara, contra el Chelsea ens juguem la credibilitat forjada en aquests mesos de competició excel·lents, que ens han portat a ser líders destacats de la lliga i a la final de la copa.
Apassionant, la Champions és el Western, amb majúscules, del futbol. Com subscriuria el mateix Clay Allison, un despietat pistoler que John Ford va definir com “el bastard més gran del far west”, ja podies ser el més ràpid amb un Colt del 38 que si el duel t’enganxava enmig d’una ressaca de whisky, tenies tots els números per acabar dins d’una caixa de fusta. La Champions no perdona.
Soc conscient que abans de viatjar a Londres, avui juguem a Eibar. I ens espera un contrincant molt incòmode, que sap a què juga, intens i agressiu, i encara més al seu petit camp d’Ipurua. Dita la qual cosa, la prioritat indiscutible és que Piqué, Umtiti, Alba, Sergi Roberto... i, sobretot, els Busquets, Rakitic, Iniesta, Suárez i –of course– Messi arribin sans i frescos, en definitiva pletòrics, a Stamford Bridge, el dimarts que ve.
Confio que Valverde ho té tot controlat. Tot i així (i sent conscient que no em farà ni el més mínim cas), m’atreveixo a suggerir-li una proposta (ultra)radical per a aquesta tarda: Ter Stegen (o Cillessen), Semedo, Vermaelen (si està bé), Mina, Digne, Gomes, Denis, Paulinho, Coutinho (benvolgut, espavila!), Dembélé (tranquils amb el francès, és un pura sang autèntic) i Alcácer. Que sona a boutade? Els senyors relacionats són o han estat internacionals amb llurs seleccions. No ens equivoquem (més), la batalla decisiva és la de Londres.
A la sortida de la reunió per decidir seu i data de la final de la copa del Rei o de la Marmota (cada any, idèntics despropòsits), el director de relacions institucionals, Guillermo Amor, que hi va acudir acompanyat del directiu Javier Bordas, va declarar: “Per a nosaltres tot està bé.” Jugarem el 21 d’abril a Madrid, és a dir, tres dies abans de l’anada de les semifinals de la Champions (23 o 24 d’abril). “Era molt difícil canviar la data”, va afegir Amor. Ni una queixa, ni un retret.
Discrepo i m’irrito. Mirant el calendari, d’alternatives n’hi havia. Si els finalistes fossin els de Can Padrós segur que s’hauria trobat la data al gust de l’amo! Com diria Blackadder (l’Escurçó Negre): “Baldrick [Bordas], la teva capacitat d’influir em fa pensar en la senyora de Lincoln aquella nit funesta: Abraham, avui no hauríem d’anar al teatre”...