Dos empats consecutius en la lliga, contra l’Espanyol i el Getafe al Camp Nou, i la victòria soferta contra l’Eibar a Ipurua han rebaixat alguns graus l’eufòria que es vivia al voltant de l’equip després del rècord d’imbatibilitat en la lliga i de la gran solvència de l’equip de Valverde, al qual es veia com imbatible, incapaç de sucumbir contra qualsevol rival que se li posés al davant. Però aquests últims resultats han deixat en l’ambient blaugrana la sensació que a l’equip li ha faltat frescor, condició indispensable per acabar desequilibrant a les zones decisives del camp. Es tem que el Barça arribi just de benzina al moment en què es juguen els títols i que tot se’n pugui anar en orris per culpa de petits detalls que marquin la frescor de cames o mental. Sincerament, però, no veig tants motius per no pensar que l’equip segueix estant en molt bon estat de forma i plenament capacitat per competir en qualsevol partit que se li plantegi.

És cert que contra l’Espanyol a Cornellà-el Prat no es va fer un gran partit, però també ho és que les condicions del terreny de joc per culpa de la pluja no eren les millors per lluir-se. Si aquell xut de Coutinho no hagués topat amb el travesser i el Barça s’hagués endut els tres punts, molt possiblement hauríem parlat d’una victòria pragmàtica fruit del moment de la temporada en què estem i en un estadi on els blaugrana mai ho tenen fàcil. L’empat sense gols contra el Getafe sí que va sorprendre més d’un, però el considero un petit accident dins d’una trajectòria impecable en la lliga. I pel que fa al partit contra l’Eibar, no és estrany que l’equip passés per fases de cert patiment, tampoc excessiu, tal com ja havia advertit Valverde en la roda de premsa prèvia. No vaig intuir en cap moment que al Barça se li escapés el partit de les mans, més aviat m’alineo amb Busquets, que va dir que durant alguns moments sí que van ser inferiors però que de perill real de caure derrotats, més aviat n’hi va haver poc.

De cara al partit contra el Chelsea d’avui, estic plenament convençut que l’equip plantarà cara i que està perfectament capacitat per tornar a Barcelona amb un resultat molt positiu. Malgrat que els londinencs, com també el Madrid, gairebé tenen la Champions com a taula de salvació després d’estar descartats de la lluita per les seves respectives lligues, no tinc el més mínim dubte que Leo Messi està més motivat que mai per trencar la seva ratxa negativa contra el Chelsea i que tornarà a ser el far de l’equip en una gran nit europea, que Luis Suárez mantindrà intacte el seu olfacte golejador i que, per fi, s’estrenarà aquesta temporada en competició europea –avui és l’hora!– i que Dembélé, que segur que tindrà minuts i que arriba al partit descansat, voldrà demostrar que té fusta de campió i que està fet per a aquesta mena de partits. I no ens hem d’oblidar que també hi seran Andrés Iniesta, que està vivint una segona joventut i que a Stamford Bridge va tocar el cel fa uns anys; el millor Rakitic, i un incommensurable Busquets. I uns laterals que aquest any fan por, Jordi Alba, una fletxa per l’esquerra, i Sergi Roberto, constància i clarividència per la dreta. Per mi, aquest equip segueix mereixent tota la confiança del món.