Les medalles de Juanito Muehlegg
El 15 de febrer passat, Regino Hernández va guanyar la medalla de bronze en la prova de boardercross de surf de neu dels Jocs Olímpics d’hivern de Pyeongchang. Era la primera medalla que la delegació espanyola guanyava en uns Jocs d’hivern en 26 anys, des que Blanca Fernández Ochoa va guanyar també una medalla de bronze en l’eslàlom dels Jocs que es van disputar a Albertville l’any 1992. De fet, utilitzar l’expressió “la primera medalla que la delegació espanyola guanyava en uns Jocs d’hivern en 26 anys” no seria del tot correcte. Perquè tot just fa setze anys, en els Jocs d’hivern que es van fer a Salt Lake City, la delegació espanyola va arribar a tenir tres medalles en el medaller dels Jocs. Més encara, quan es van clausurar aquells Jocs, Espanya apareixia en el lloc setzè del medaller amb dues medalles d’or. I doncs, què passa aquí? Dos ors l’any 2002 i ara tothom diu que feia 26 anys, des d’Albertville 92 que cap esportista espanyol no pujava a un podi olímpic hivernal?
Les dues coses són correctes. Perquè les dues medalles del 2002 van ser dos ors de Johan Muehlegg en l’esquí de fons. Ja havien oblidat Muehlegg, el que per un temps va ser Juanito, el gran campió espanyol? Muehlegg va guanyar els 30 km estil lliure, la persecució i els 50 km estil clàssic. En aquesta última prova va donar positiu en el control antidopatge i va perdre la medalla. Les altres dues, no. En aquell moment, en la crònica de balanç de l’actuació espanyola a Salt Lake City que l’agència EFE va servir als seus abonats, el mateix periodista que ara ens ha recordat que feia 26 anys de l’última medalla espanyola en una cita olímpica hivernal, va titular: “Espanya firma la mejor actuación,con un Muehlegg contradictorio”.
Johan Muehlegg, el Comitè Olímpic Espanyol (COE) i Espanya, per tant, van mantenir aquells ors fins al desembre de l’any 2003, moment en què el TAS va decidir que l’hispanoalemany –en aquell moment tornava a ser alemany i ja no era Juanito– les havia de tornar perquè havia fet trampes.