El futbolista de carrer
Diem que un futbolista és del carrer quan la seva biografia explica que les primeres passes amb una pilota als peus no les va fer en un club, sinó en feréstegues trobades de descampat per on, un dia, va passar un cercapromeses i es va fixar en aquell noiet que feia gols entre dues pedres. L’infant Enrique Castro deuria haver fet uns quants xuts en alguna plaça d’Avilés, on va créixer, o en algun verd prat asturià abans de començar a l’infantil dels Salesians, d’on va saltar al juvenil de l’Ensidesa i, als 19 anys, al primer equip de l’Sporting. Però a diferència d’altres vides de futbolistes del carrer, no és tant pels orígens que Quini fa honor al terme, sinó per tot el que va seguir a la seva irrupció com a jugador de primer nivell. Ni en els anys en actiu ni en les tres dècades posteriors que va seguir lligat al futbol mai va abdicar d’una proximitat que no seria remarcable si no fos la proximitat que molts canvien per la bombolla on s’aïllen així que poden. “Era l’antítesi del futbolista actual”, deia ahir Àngel, Pichi, Alonso.
Quini mai va perdre de vista que ser una referència per a molta gent del carrer volia dir alhora que el carrer no podia deixar de ser també una referència per a ell. I així va coure l’estimació que sempre, però més ara que ha marxat, brolla en torrent vers un home bo que hauria merescut menys cops baixos de la vida: la desgraciada mort del seu germà Jesús en acte heroic, el càncer de fa uns anys, aquest infart traïdor sobre el fred asfalt del carrer, hostil en el gir final. I evidentment el segrest, just avui fa 37 anys, després de passar per casa a programar el vídeo per veure els sis gols –dos seus– del Barça a l’Hèrcules i de sortir de nou per anar a fer benzina amb el cotxe. Futbol i vida normal. “No siguis dur amb els segrestadors. Es van portar bé i no tenien res més”, va dir anys després a un periodista. La realitat del carrer entesa per qui mai va fer del futbol un motiu per deixar de ser gent. Per ser exactes, molt bona gent.