Dues velocitats per perseguir el dopatge
S’acaba de saber que les 32 seleccions que disputaran el mundial de futbol a Rússia hauran de comunicar a la FIFA on dormen, on mengen i on s’entrenen els seus jugadors –quan estan sota la seva disciplina– des de la pròxima aturada per disputar partits de preparació fins al 13 de juny, vigília del primer partit del mundial. Des d’aquell dia i fins l’endemà de l’últim partit que disputin, ja es dona per descomptat.
Perseguir qualsevol conducta que alteri el resultat de la competició esportiva és l’obligació de qui regula l’esport. Dit i aplaudit això, és una evidència que el setge al dopatge en l’esport col·lectiu està a anys llum del que s’exerceix en esport individual. La naturalesa de l’esport col·lectiu, que depèn de diversos individus i, sobretot, de com està estructurat el joc, fa que la relació risc-benefici de potenciar el rendiment individual mitjançant substàncies prohibides sigui molt menys favorable que en el cas d’un esportista que competeix sol contra d’altres. El millor dopatge d’un jugador de futbol, de bàsquet o d’handbol és l’entrega a la causa col·lectiva, la mentalització i la solidaritat amb l’equip, i és completament legal. A un ciclista, tennista, gimnasta, aixecador o atleta, aquests atributs no li són exigibles.
És lògic que hi hagi menys dopatge en el futbol que en el ciclisme. Però també és pertinent que ens preguntem si és just que el ciclisme no s’hagi tret l’etiqueta de l’esport més brut quan segurament és el més vigilat i que el futbol no hagi viscut cap cas de dimensions remarcables a banda d’algunes anècdotes llunyanes –i ens ve al cap Pep Guardiola– més relacionades amb una estructura de control gairebé rupestre que amb una altra cosa.
Des de l’òptica de l’esportista, el greuge comparatiu és espectacular, tant pel que fa a qüestions pràctiques com a la presumpció d’innocència. El futbolista tot just ara ha de comunicar la seva localització, quan els ciclistes fa anys que en són esclaus. Un jugador de bàsquet es preocupa del joc mentre el ciclista ha d’estar justificant dia a dia la seva netedat. La guerra contra el dopatge ha servit per destapar molta brutícia, però també ha creat estigmes. Trista i irresoluble paradoxa.
Últim apunt col·lateral: el mundial de futbol es disputarà a Rússia sense que la FIFA hagi fet cap investigació mínimament profunda per esbrinar si el dopatge d’estat a gran escala que ja ha deixat esportistes russos fora de Jocs Olímpics i mundials de diversos esports individuals també s’havia estès al futbol. Tot just ara, quan el mundial està a tocar, fan veure que s’hi posen, per cobrir l’expedient.