De la seva presentació amb el Real Madrid sempre es recordarà que va dir alguna cosa semblant a un “bon dia”, la coartada perfecta per donar notorietat a l’arribada d’un futbolista que no despertava enormes expectatives entre el gran públic. D’aquell primer dia de Mateo Kovacic al Bernabéu, però, a mi em va quedar gravada la seva primera resposta, quan li van preguntar què hi anava a fer, exactament, al Madrid. “On millor jugo és a la posició de migcampista defensiu”, va exclamar, una resposta d’una contundència sorprenent, sobretot quan ell ocupava un rol molt menys definit amb la samarreta de l’Inter. És com si algú volgués comptar amb mi perquè li ha agradat la meva manera d’escriure i quan em contracta jo li dic que escriuré si cal, però que el meu punt fort és fer les fotografies. Aquell va ser el punt de partida del croat, que a l’Inter havia jugat molt més en la posició del que allà en diuen trequartista. Un mitjapunta.

Fins avui, el seu pas pel Bernabéu ha estat inconstant. Al Madrid, les jerarquies estan definides i és difícil trencar-les: Kroos i Modric juguen i Casemiro apaga els focs. Una fórmula que ha guanyat dues Champions. Indissoluble. Però enmig de les certeses de Zinedine Zidane hem tingut temps per comprovar que Kovacic ni està tan lluny del que va definir en la seva presentació ni tampoc del que es va veure a l’Inter. Pel camí queda un marcatge immaculat a Messi en la supercopa i, encara que sempre en un to baix i allunyat dels titulars, la demostració que és un futbolista que, amb una mica de cura i de confiança, pot esdevenir un dels més complets del món del futbol. Només té 23 anys i ha acreditat repertori en un equip de la magnitud del Madrid: és intel·ligent per defensar i per atacar, té agressivitat per contenir i lucidesa per jugar, trenca línies en conducció i no li crema la pilota en situacions de pressió. I, sobretot, té un marge de millora tan gran com el Madrid vulgui. Actualment, la situació és la que és, però el futur és ampli i Kovacic el veu de cara.