És difícil trobar una explicació, si és que realment n’hi ha alguna, a la irregular trajectòria de l’Espanyol aquesta temporada. Capaç de guanyar el Barça, el Madrid i l’Atlético de Madrid oferint una bona imatge i, en canvi, de fer també un paper ben galdós contra equips teòricament inferiors.

I és que la motivació especial que poden tenir els jugadors i tècnics quan s’enfronten amb els millors pot suposar un estímul extra, però mai un argument que ho justifiqui tot plegat.

Però, per contra, sí que es poden treure algunes conclusions d’aquest comportament amb canvis tan radicals. Per una banda, les victòries contra els tres primers classificats de la lliga demostren que l’Espanyol pot jugar molt millor del que ho ha fet durant bona part del campionat i que té una plantilla potser no per aspirar als sis primers llocs de la classificació, però sí per tornar a estar de la meitat cap amunt.

I, d’altra banda, queda desmuntada la teoria de l’entrenador en el sentit que els pressupostos econòmics són els que manen i els que acaben ordenant la classificació. És cert que els clubs que tenen més diners acostumen a estar a dalt de tot, però per la mateixa regla de tres també hi hauria d’haver quatre o cinc equips per sota dels blanc-i-blaus si només tinguéssim present el cost de les plantilles.

L’Espanyol no ha acabat d’endevinar la tecla de la regularitat aquesta temporada. I això s’ha vist en l’estat de forma d’alguns jugadors, però també amb les constants variacions de rumb del tècnic. Canvis cada dos per tres a l’equip titular, com a mostra, aquest any Quique Sánchez Flores ha fet jugar dinou línies defensives diferents en vint-i-sis jornades. I jugadors que apareixen i desapareixen sense una aparent explicació.

I també, com ja he comentat alguna altra vegada, poca autocrítica especialment des de la banqueta. Paraules molt ben lligades, moltes frases engrescadores, però que després no es tradueixen al terreny de joc. A l’Espanyol li fa falta contingut, no pas en les prèvies dels partits, sinó durant aquests. I, en tot cas, els dies que això ha estat així l’hem vist amb comptagotes.

Després del triomf contra l’Atlético de Madrid a finals de desembre, molts vam coincidir que podia suposar un punt d’inflexió per a l’Espanyol, però no va ser així, i aquests dos primers mesos del nou any hem vist partits d’un nivell preocupant, com a Leganés, a Vigo i a la Corunya.

Tant de bo que després de guanyar dimarts passat el Madrid aquest canvi tan esperat arribi, perquè, si no, aquest final de temporada se’ns farà molt llarg a tots plegats.