Diríem que no hem après gaire del nostre pretèrit. Almenys pel que fa a mantenir la serenitat i confiar en les pròpies forces. Si l’equip, amb aquests futbolistes concrets, no mereix crèdit incondicional, malament rai. Ara tres empats en cinc partits de calendari demolidor han generat una nova glopada d’aquell fatalisme tan conegut del qual no hi ha manera de desempallegar-se, consubstancial a l’ADN culer. No cal insistir a assenyalar com a màxim responsable de la decepció a les Canàries un àrbitre maldestre i histriònic. Mateu Lahoz seria una mena de govern estatal en versió pilota que interpreta el reglament segons li convé. En el seu cas, per captar el protagonisme que tant li agrada. Com si fos l’enèsima repetició de la jugada, un altre cop caiem en la injustificada pèrdua de fe en l’onze, impulsada per la barroera propaganda dels que sempre tenen el titular de “hi ha lliga” a mà quan volen negar les acreditades aspiracions blaugrana. No és moment d’autocrítiques ferotges, de traure altre cop el flagel que tant de mal ha causat eternament al barcelonisme. En tot cas, en espera de l’Atlético de Madrid i de Griezmann, si hi ha algú, arribat el moment oportú per procedir a l’anàlisi escrupolós de la situació, que es molesti a anar més enllà de l’epidermis i sigui pulcre en l’observació. El risc més gran del Barça actual consisteix a arribar a la recta final cansat i sense la frescor que requerirà l’exigència dels partits al més alt nivell.

Sorprèn que encara es demanin rotacions a l’eficaç Valverde. Prou fa l’home amb el que té. Si no confia en la banqueta és per les mateixes raons que qualsevol aficionat no cegat per la passió pot advertir en cada matx. Pocs canvis t’atreveixes a fer, tal com va declarar amb suma diplomàcia, quan mires els reserves i només veus expectatives, sense cap certesa per fiar-te’n. A Las Palmas, si filem prim, el Barça va jugar amb vuit jugadors hàbils, aferrat, com és tradició, a l’esperança que Messi resolgués el matx. Apel·lem un altre cop a la dita: d’on no n’hi ha, no en pot rajar. Dit en altres termes, en els darrers temps només t’has reforçat plenament amb Umtiti i dos fitxatges milionaris en fase d’adaptació, evidència absoluta. Tothom estaria entusiasmat que Coutinho i Démbelé fessin el pas endavant que proporcionaria descans als companys plenament fiables, però la tossuda realitat confirma que encara no ha arribat el moment. Poc ajuda exigir-los que aportin valor amb urgència quan sabem de sobres que emmotllar-se al Barça no és cosa de bufar i fer ampolles. Quan ens visita l’os colchonero i toca fer callar els bocamolls endevins, no queda res més que mantenir el suport i la confiança en els titulars, protagonistes de tants èxits. Qui no pugui temperar el neguit i necessiti respostes, que es plantegi si la política de fitxatges –i despeses– de la directiva i la direcció tècnica ha estat prou encertada. I ja sabrà, doncs, on carregar el neuler de les responsabilitats. Si no es fa això, almenys deixeu estar Valverde i els titulars, mereixedors d’un suport sense escletxes. També avui, naturalment. Més val guanyar per no alimentar la fera dels dubtes propis i la demagògia aliena.