Opinió

Qüestió d’estat

Caldria exigir que qualsevol detall vinculat a Messi fos considerat qüestió d’estat. No hi ha dret a estrenar el lleure del cap de setmana amb l’ai al cor per culpa d’un comunicat que informa de la baixa de l’argentí a Màlaga sota l’eufemisme de les “raons personals”. Te n’assabentes i sents, per força, un enorme neguit, com si t’anunciessin el preludi de l’apocalipsi. No saps si sortir corrents en petició d’auxili o trucar al 012. Passes una estona indesitjable fins que algú s’apiada de la humanitat blaugrana i explica la veritat, que tampoc costa tant. Resulta que ha estat pare per tercer cop. Uf, només es tracta d’una qüestió mundana, malgrat que sigui protagonitzada per la màxima divinitat culer. Recuperada la tranquil·litat d’esperit, imagines el tòpic tribunero que acusarà la senyora del geni de boicotejar els interessos de la causa. Es poden tenir fills en qualsevol moment, sempre que no jugui el Barça. Mira que hi ha estones entre setmana i se li acut posar-se de part just quan toca mantenir distància en la lliga. Tant se val si el rival de torn és carn de segona, naufragi en plena deriva que ha emprat ja 33 futbolistes buscant la manera desesperada de sortir-se’n. I no se’n surt, ni se’n sortirà. Com dirien els saxons, “no Messi, no party” i en l’espera, llargues hores encara fins al començament de tan desigual enfrontament, oblides el Chelsea, oblides el joc del trencaclosques dedicat a la tria dels dos futbolistes que han de completar un onze sense gaires reserves vàlids i abandones qualsevol altra elucubració perquè pesa més l’absència. A sobre, si un fatalisme flagrant t’envaeix, t’imagines com serà això el dia que no hi sigui i ja te’n tornaries de pet al llit. No juga Messi. Un drama d’aquells grecs, una tragèdia absoluta.

Per sort, la feblesa del rival contribuí a espantar fantasmes. Al final, va quedar una vetllada agradable. En catorze minuts, tràmit despatxat amb l’enèsima de Suárez i la cirereta d’un toc d’esperó, subtil, deliciós, signat per Coutinho, disposat que ens comencem a oblidar del preu de traspàs. Fins i tot, el Màlaga va contribuir que espavilés Dembélé i ensenyés un petit mostrari de les gràcies que se li suposen. La síndrome d’orfandat inicial es va convertir en placidesa un cop comprovat que la resta de companys van rendir com correspon a la seva fama. Els locals, tan amables i despresos, mostraren el detallàs de fer-se l’harakiri abans de la mitja hora amb una absurda expulsió. Quedava una hora per continuar xino-xano, sense necessitat d’esgotar-se, amb flaire d’entrenament. Ja ficats en atmosfera de costellada, Umtiti hauria pogut marcar i vam veure André Gomes de lateral, on tampoc sembla tenir gaire futur. Per un cop en la vida, allò que havia començat núvol de bon matí quedava solejat a l’hora de sopar. Ni calia que Leo ho continués tapant tot i el Barça actuava com un equip solvent sense recórrer al mite. Després del 0-2 final, t’adones que l’Absent –amb ell, tot ha de portar majúscules–, sumarà dimecres deu dies sense sortir al pati i portarà fam endarrerida, la millor notícia possible parlant d’un depredador de tan formidable calibre. La millor notícia possible per afrontar una nit decisiva de Champions. L’altra, que les vídues momentànies de Messi van saber rendir a l’altura de les circumstàncies. Qui jornada passa, lliga empeny.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.