La gran mentida dels contingents
S’acaba de difondre mitjançant l’agència EFE un estudi elaborat per la FIBA i el Centre Internacional d’Estudis per l’Esport, que recull que l’ACB és la lliga de bàsquet del món amb més “estrangers” (69,6%) i que, en canvi, tanta quantitat de jugadors només acapara el 17% dels minuts en pista, per la qual cosa es conclou que “no són capitals per als equip”. Per aquest motiu, s’ha d’inferir que els propietaris de clubs, directors esportius i entrenadors són uns perfectes idiotes per fitxar car i de fora i, a més, no fer-los jugar.
Potser que hi hagi un error de transcripció, però quan aquestes dades s’acaben convertint en nucli de la tesi a còpia de comparar-les amb altres lligues que no estan tan malament, vénen ganes de deixar de llegir.
El pitjor del cas és que alguns mitjans afins a la causa espanyola han difós les xifres sense el més mínim sentit crític. No cal la ciència del malaurat Stephen Hawking per adonar-se que és gairebé una evidència matemàtica que el 70% dels jugadors no poden actuar el 17% dels minuts. El sentit comú diu que els seus minuts han d’anar en proporció al nombre. I així és. Els estrangers –comprant la definició de nascuts fora de l’Estat, que ja és molt comprar tractant-se d’una lliga professional que no pot distingir entre treballadors de la Unió Europea– són el 69,6% dels jugadors i disputen el 75,7% dels minuts disponibles, amb un sostre per al Baskonia (99,7% dels minuts) i un mínim per a l’Obradoiro (59,3%).
Arribats a aquest punt, apareix la pregunta de sempre. I a qui li estranya? Amb un sistema de contingents caduc, que separa entre no europeus, europeus (i Cotonou) i estableix un mínim de jugadors de formació pròpia en cada equip (siguin o no nascuts a l’Estat) és evident que els planters s’estan farcint de balcànics, nòrdics, bàltics... i que la culpa no és dels clubs, sinó de la poca intel·ligència de l’associació de jugadors a l’hora de negociar.
L’estudi, que voreja el ridícul fent entrar l’NBA en la comparativa, també passa per alt que hi ha lligues que han introduït mecanismes proteccionistes que no poden ser admesos a la UE. De fet, hi ha clubs d’aquests estats proteccionistes que, en canvi, a l’Eurolliga poden jugar amb dotze nord-americans.