Recordo que un meu amic que no és pròpiament barcelonista, si més no perquè no li interessa gaire el futbol, deia que Vítor Baia feia “cara de fado”. Ho deia quan, l’any 1996 en la temporada posterior al cessament de Cruyff per la directiva de Núñez, el porter portuguès va arribar al Barça i, sobretot en els primers partits en què no acabava de rutllar l’equip aleshores entrenat per Robson i amb Ronaldo com a màxima estrella, semblava una víctima de la fatalitat: feia unes cantades impròpies d’un porter de la seva categoria i que havia sigut fitxat per l’excel·lència demostrada al Porto. Baia, del qual s’ha de dir que el capteniment trist no restava bellesa al seu rostre, sinó potser al contrari, va millorar a mesura que l’equip va començar a funcionar, o a ser eficaç a la manera discutida de Robson, fins a arribar a guanyar diversos títols. La temporada següent, sense Ronaldo i amb Van Gaal d’entrenador, la fatalitat se li va presentar de nou i encara més vivament amb una lesió que va impedir que jugués durant mesos en què la porteria va ser defensada per Hesp. Un cop recuperat, Hesp va conservar la titularitat, de manera que Vítor Baia va continuar amb una “cara de fado” fins que l’any 1999 va tornar al Porto, on espero que recuperés l’alegria.

El cas és que sempre he pensat que André Gomes, un altre portuguès, també fa “cara de fado”. També crec recordar que a Vítor Baia també van xiular-lo al Camp Nou. I així és que he suposat que els dos futbolistes, com ha reconegut Gomes pel que fa a ell mateix, exemplifiquen que la pressió de jugar al Barça pot ser insuportable. Però també he imaginat que la seva “cara de fado” expressa la saudade, un sentiment pròxim a la malenconia inspirada per la distància temporal o física d’alguna cosa estimada. Portugal du a l’enyorança? No deu ser per tots els portuguesos. En la mateixa època de Baia jugava al Barça un altre portuguès, Luís Figo, que no semblava tenir-ne. De fet, exhibia molta seguretat i una mena de supèrbia masculina amb la qual ha recriminat a Gomes que s’ha de tenir personalitat i caràcter per superar els mals moments. A mi, en canvi, m’ha despertat tanta compassió que li he perdonat tots els errors.