El fit­xatge de Dembélé va ser la pri­mera res­posta del club a la fugida de Ney­mar. Van ser 105 mili­ons i segu­ra­ment aca­ba­ran sent 145, perquè en el món escas­sa­ment trans­pa­rent dels vari­a­bles, juga­dors del talent i les con­di­ci­ons del davan­ter francès ten­dei­xen a com­plir totes les expec­ta­ti­ves. És qüestió de temps. No es pot negar que Dembélé va ater­rar amb el pas can­viat al Camp Nou. Una lliga dife­rent, una manera de jugar a fut­bol dife­rent, una ciu­tat i un club de dimen­si­ons molt dife­rents, sense pre­tem­po­rada, amb com­panys d’equip tan dife­rents a tot com Leo Messi i amb una lesió mus­cu­lar greu en el seu ter­cer par­tit... Ah, i tot això amb 20 anyets. És una obvi­e­tat. Si qual­se­vol juga­dor ja fet neces­sita un temps pru­den­cial per adap­tar-se al nou entorn, al club, a l’entre­na­dor, als com­panys, al fut­bol de l’equip, i ser capaç de donar el seu cent per cent, amb Dembélé hi hem d’afe­gir la seva joven­tut i la capa­ci­tat encara de créixer com a fut­bo­lista, com a per­sona i com a pro­fes­si­o­nal. Això no sig­ni­fica que el bar­ce­lo­nisme hagi de tri­gar molt a des­co­brir i dis­fru­tar Dembélé. Els seus pri­mers minuts con­tra l’Espa­nyol i la Juve ja van insi­nuar el seu poten­cial en el toc de pilota, els con­trols, les con­duc­ci­ons, els dri­blat­ges, la seva ver­ti­ca­li­tat afi­lada, l’exu­berància física i la per­so­na­li­tat per assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats; i després van venir la jugada de gol a Màlaga, el golàs al Chel­sea i els bons minuts con­tra l’Ath­le­tic. Però Dembélé, com tots, neces­sita enten­dre el seu paper i el dels seus com­panys en el joc, apren­dre a jugar al cos­tat de Messi sense dei­xar de ser Dembélé, i també neces­sita equi­vo­car-se, que sovint és el pas neces­sari per apren­dre a encer­tar. Dit això, la seva arri­bada va ser una molt bona notícia de cara a ima­gi­nar un Barça més poderós i la seva apa­rició en l’ali­ne­ació titu­lar del deci­siu par­tit de Cham­pi­ons con­tra el Chel­sea va ser una gran notícia per començar a cons­truir-lo. Val­verde podria haver optat per una opció més cone­guda, més fia­ble i també més con­ser­va­dora, però va apos­tar per anar un pas més enllà, per no aixo­plu­gar-se en l’eficiència i bus­car la inti­mi­dació, en defi­ni­tiva, va apos­tar per con­ti­nuar crei­xent. I no va ser l’únic. Messi també va apos­tar amb una pas­sada que va aca­bar en gol i abraçada. El millor anunci del que ha de venir.