El secret de l’Uni per aspirar a tot
L’Spar ja té el bitllet per a les semifinals del títol de lliga femenina de bàsquet. Ja és el quart any consecutiu que l’Uni Girona assoleix la fita i l’afició ho té normalitzat. Ara mateix qualsevol cosa que no fos això es consideraria una desil·lusió –alguns, fins i tot, un fracàs. I és que l’equip i el club ens han acostumat massa bé. De fet, tothom dona per assegurat que es tornarà a disputar el títol al potent Perfumerías Avenida. La dinàmica dels darrers anys així ho indica. Però, pel fet de ser habitual, no es pot oblidar d’on venim i com s’aconsegueix. El secret d’aquesta consolidació en la lliga femenina sempre ha estat crear un conjunt potent, no només amb el fitxatge de grans noms –perquè econòmicament no és possible–, sinó amb una base de jugadores que parteixen d’una incertesa però que acaben donant una rendibilitat esportiva màxima.
El bon criteri de la secretaria tècnica de l’Uni a l’hora de fitxar jugadores no ve d’ara. El club s’ha especialitzat a descobrir jugadores en lligues secundàries, que han tingut a Girona un trampolí per poder jugar després en els millors equips d’Europa. Això obliga el club, pràcticament cada temporada, a haver de confeccionar una plantilla gairebé de nou. Enguany, l’exemple el tenim amb Shante Evans i, especialment, amb Magalí Mendy, que prové de la segona lliga francesa i que s’està convertint en un referent no només en l’equip sinó també de la lliga. En els mesos que fa que és a Girona, el seu creixement esportiu ha estat immens.
Aquí també hi entra la mà de l’equip tècnic, liderat per segon any per Eric Surís. Amb una àmplia experiència a Girona en bàsquet formatiu, el seu salt al món professional també era una incertesa. Però ara ningú discuteix la seva feina i la del seu equip. Bon scouting i preparació dels partits i, especialment, un gran treball per aconseguir un estil de joc propi, ràpid, intens i una mentalitat guanyadora imprescindible. Surís ha marcat el camí i les jugadores el segueixen a la pista. El que hauria de ser, però que no sempre és –en tenim experiències a Girona com la de Ramon Jordana o Miguel Ángel Ortega–. Tot plegat ha creat un clima tremendament positiu a l’equip, al club i a l’afició que permet, des de la modèstia, aspirar a tot. Aquest és, realment, l’èxit d’aquest club.