L’Espanyol ha passat en poc més de dos anys de tocar el cel amb l’arribada de Chen a viure el futur immediat amb neguit. El concepte de moda torna ser el límit salarial. Ahir, a L’Esportiu, s’informava dels problemes d’aquest topall de cara al proper curs, un límit ja superat. Què significa això? Doncs que el club es veurà abocat a reduir, de nou, la seva operativa de fitxatges. Encara més, està obligat a fer un gran traspàs si vol créixer i en el pla quinquennal de Rastar hi ha pressupostat rescatar 17 milions d’euros del pròxim exercici per amortitzar part dels diners que va avançar Chen. Les necessitats econòmiques també es barregen amb l’angoixa d’un aficionat que no entén res. Poca afluència a l’estadi, una futura campanya d’abonaments de socis a la baixa o una pobra classificació en la lliga encara tiraria més cap amunt les exigències econòmiques de la lliga. Això vol dir que l’Espanyol tornarà a viure en les inquietuds i les pors d’una economia de guerra? No. Però el quadre de futur ni es tan maco com es pintava fa un any ni horrorós com poden pensar els més pessimistes. És un gris que, si es fan bé les coses, pot acostar-se al blanc més lluminós o bé anar-se’n cap al negre més aspre si s’encadenen males decisions. Penso que estem més a prop del primer que no del segon cas, però cal explicar la realitat i comunicar el que passa. El silenci o els mitges veritats creen confusió, i sempre és millor explicar el que hi ha d’una manera directa i sense anestèsia, i amb un portaveu definit.