L’èxit dels ral·lis històrics
Fa deu dies es va disputar el Ral·li Costa Brava. A qui no estigui introduït en matèria però tingui una edat, li evocarà una gran cita dels hiverns de fa tres, quatre i cinc dècades, amb els millors especialistes europeus, i també l’associarà amb les primeres edicions de la cursa catalana del mundial de ral·lis, a partir del 1991. Però ara el corren vehicles històrics, amb un mínim de 25 anys d’antiguitat, que competeixen en velocitat –els que van de pressa, per entendre’ns– i de regularitat (mitjana de velocitat constant). Al gener també es va disputar el Ral·li de Montecarlo Històric, poc després de la prova del mundial.
El Ral·li Costa Brava 2018 va tenir 172 inscrits i el del 2017, 160. El Montecarlo Històric tanca les inscripcions cada any en 310 equips i hi ha llista d’espera. I no és cap regal: inscriure’s val 4.800 euros, als quals s’ha de sumar tota la logística d’una setmana fora de casa: allotjament, assistències, pneumàtics (sec, mullat, claus...) a més d’un cotxe fabricat abans del 1980 i que hagués participat en la prova en el passat. Córrer el Costa Brava no és tan onerós, però tampoc és a l’abast de tothom. En canvi, els ral·lis equivalents del mundial tenen inscripcions al voltant dels 70 equips, tant el Montecarlo com el Catalunya-Costa Daurada.
Hi ha moltes raons que expliquen l’èxit dels ral·lis vintage. El preu n’és una de primordial: córrer una prova del mundial amb el vehicle més modest possible i sense cap possibilitat de destacar és tan car com afrontar tot el campionat d’Europa d’històrics amb una mecànica per –si les mans acompanyen– destacar. Però n’hi ha moltes altres. Fer-ho bé en els ral·lis moderns exigeix professionalitat i cos d’atleta i obliga a assumir uns riscos físics i econòmics molt importants, sovint per acabar escurat de butxaca i desencantat d’esperit. Tot el contrari que en ral·lis històrics, tot sensacions, tot lluita amb el volant, com en l’època en què l’home havia de domar la màquina sense permís de l’electrònica. Quan era possible predir quin cotxe apareixeria del revolt per l’estrèpit de motors i escapaments. Quan un final de tram era un còctel d’olors de gasolina, oli, pneumàtics fets bocins i frens roents. No, qualsevol temps passat no va ser millor, però alguns causen recança. I més que en tindrem, si la promoció del cotxe/electrodomèstic continua generant odi cap al nostre contaminant patrimoni industrial.