Les últimes accions repressives de l’Estat espanyol contra els representants electes catalans han causat una barreja d’estupor, indignació i desconcert que s’ha traduït en un nombre de preses de posició fetes públiques molt inferior a les que hi va haver amb motiu dels fets de l’1-O per part de federacions, entitats, esportistes i col·lectius relacionats amb l’esport.

Que el teixit esportiu català ha fet costat a la reivindicació de l’estat propi és tan evident com que aquesta posició li ha passat algunes factures. Amb tot, un grapat de clubs, de federacions, d’entitats i també de directius –vegeu informació en aquesta mateixa edició– han deixat clar la repulsa pel comportament del poder espanyol.

Interpretar els silencis no és fàcil, però sembla clar que la falta d’una resposta articulada per part de l’esport català és símptoma de la falta d’estratègia i d’unitat d’acció que tant troba a faltar la ciutadania, que també s’ha mobilitzat de manera espontània, sense una gran coordinació. En aquest sentit, l’esport no és diferent.

Venen moments complexos, i si els lideratges ha estat escapçats s’hauran de substituir. L’esport és en gran part estratègia, i les entitats que aglutinen l’esport català poden ser agents rellevants en el lideratge i la unitat d’acció.