Aturar-ho tot?

Atu­rem-ho tot! El crit res­sona amb força des de diven­dres pas­sat, quan l’Estat espa­nyol –m’estal­vio l’eufe­misme de dir un jutge– va posar una marxa més i va pit­jar gas a fons en la cursa de l’atro­pe­lla­ment repres­siu con­tra els líders inde­pen­den­tis­tes cata­lans, cul­pa­bles d’haver fet, per una vegada i sense que per ara tam­poc hagi ser­vit de pre­ce­dent, allò pel qual una majo­ria els va votar. Sí, ho hauríem d’atu­rar tot. L’hora és greu i ja no vol ges­tos simbòlics.

Pen­sant en l’esport, però, em pre­gunto què serem capaços d’atu­rar i, en con­seqüència, d’aguan­tar atu­rat si fins ara ens hem avin­gut amb una pas­si­vi­tat esgar­ri­fosa a la con­veniència que tot seguís girant com si aquí no hagués pas­sat res. Com és que aquesta tem­po­rada, que hau­ria de ser de trin­xera ideològica per­ma­nent, és, en canvi, la més plàcida per a l’actual direc­tiva blau­grana? Com és que els juga­dors del Barça són vene­rats per igual abans i després de l’1 d’octu­bre, sabent que van ser ells els que van forçar a jugar l’aber­rant par­tit d’aquell dia de sang? Com és que a Cata­lu­nya s’han cele­brat recent­ment sense el més mínim gest de rèplica tres copes del Rei –tant és si són de la Reina–, l’indi­vidu que el 3 d’octu­bre va ava­lar la violència con­tra els cata­lans que havien anat a posar una pape­reta en una urna?

Atu­rar-ho tot? Ja ho signo, però fer-ho vol dir saber pres­cin­dir de l’hàbit. Si ens cre­iem de debò una vaga gene­ral inde­fi­nida, el tri­plet del Barça és tan pos­si­ble com la reti­rada immi­nent de totes les com­pe­ti­ci­ons. I és només un exem­ple en l’infi­nit.