Opinió

Tornar de l’abisme

Ala muntanya de vegades cal prendre decisions ràpides i doloroses. Decisions que causen grans dilemes morals perquè poden tenir conseqüències gravíssimes, però que són l’únic camí possible per a qui les pren. Una decisió com aquesta és la que va prendre Simon Yates en una expedició al Siula Grande (6.344 m), als Andes del Perú, el 1985. El seu company d’escalada, Joe Simpson, es va trencar la tíbia en relliscar sobre una placa de gel a l’inici del descens i Yates va haver d’idear un sistema de rescat per baixar-lo de la muntanya. Lligats un a cada cap de corda, Yates, des de dalt, anava baixant lentament el seu company per trams. Simpson es recolzava sobre la cama bona i es fixava amb el piolet a la paret de neu al final de cada tram, mentre esperava el seu company. Un cop reunits els dos alpinistes, l’operació es repetia novament. En un moment donat, Yates va notar com tot el pes del seu company tensava la corda, senyal que Simpson havia arribat fins al final del tram sense trobar un lloc on recolzar-se. En realitat, havia relliscat per una cornisa de gel i havia quedat penjat sobre un precipici d’una trentena de metres. Yates intentava fer contrapès per evitar la caiguda de tots dos. Entre ells no es podien veure ni sentir a causa del mal temps. Yates va suportar durant una hora el pes mort de Simpson, però la possibilitat que la neu cedís i acabés arrossegat pel seu company li va fer prendre una d’aquestes decisions de què parlàvem a l’inici. Amb tota la frustració del món, va tallar la corda que l’unia al seu company, que va caure al buit.

No sé què en dirien els catedràtics d’ètica, però ningú pot acusar Yates de fer el que no tocava. En les normes no escrites de l’alpinisme es comprèn que, en una situació així, es prengui una decisió que, com a mínim, serveixi per salvar la vida d’un dels alpinistes, per molt macabra que pugui semblar la decisió que pren aquell que sobreviu. Però la història d’aquests dos alpinistes britànics no s’acaba aquí. Qualsevol hauria donat Simpson per mort en aquella caiguda, però no va ser així, ni de bon tros. I aquí comença un dels episodis de supervivència extrema més impactants de la història de l’alpinisme. Simpson es va precipitar dins l’esquerda d’una glacera, però va tenir la sort que un pont de neu va amortir la caiguda. Va aconseguir sobreviure, però la seva situació continuava sent crítica. Tot sol, sense corda i amb una cama trencada va haver d’escalar la paret de gel per sortir de l’esquerda. Un cop a fora, ferit, desorientat i més mort que viu, va aconseguir arrossegar-se tres dies fins a arribar al camp base, on Yates i el company que havien deixat vigilant el campament, quan ja eren a punt de marxar, el van rebre com si fos una aparició. L’epopeia de Simpson va quedar documentada en la crònica que ell mateix va escriure a Tocant el buit ( publicada en català per Tushita Edicions). També se’n va fer una excel·lent pel·lícula del mateix nom, que barreja les entrevistes als protagonistes amb imatges que, amb molt de realisme, recreen aquells fets.

Simpson va necessitar dos anys i sis operacions per refer-se, però encara ara, amb 57 anys d’edat, continua escalant. Per cert, l’amistat amb Yates es va conservar intacta. “Jo hauria fet el mateix. Aquestes van ser les primeres paraules que em va dir”, explica Yates al final de la pel·lícula. Simpson ha defensat sempre el seu amic de les crítiques que va rebre per haver tallat aquella corda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.