Convenciment i determinació
El Barça d’handbol ha caigut en els vuitens de final de la lliga de campions contra el Montpeller, el líder del campionat francès. Tot i que falta la copa, l’equip de Xavi Pascual s’ha acomiadat de la temporada amb un revés crític, ja que el club encadenava nou anys de presències en els quarts de final continentals. L’error forma part de l’aprenentatge, i el Barça ha pagat el seu propi èxit. No hi ha Messi sense el penal contra el Chelsea. No hi ha Jordan sense l’entrenador de base que el va excloure de l’equip. O no hi ha Federer sense caure contra Nadal. El Barça ha estat esclau del seu encert.
La temporada passada, el Barça va engegar un projecte que l’havia de portar a recuperar l’hegemonia europea. De Karabatic, Sterbik i Rutenka, passàvem a un equip de jugadors més joves carregats de talent. Gonzalo, Dika Mem i Wael Jallouz. Era una aposta arriscada, però amb temps i convenciment, era la bona. Admetia, això sí, un matís. Com sempre en l’esport professional. La paciència. Seria capaç, un club com el Barça, de mantenir-se fidel davant l’exigència i els dubtes? Calia aguantar el dubte. Quan el procés d’aprenentatge tremoli, sostenir. Però aquest escenari no va arribar. L’equip va rendir per sobre del pressuposat i es va plantar en la final four, venint del grup de la mort i carregant-se el Kiel a quarts. I tot això, amb només dues derrotes. Millor impossible.
Però aquests resultats s’han girat en contra. Aquesta temporada, l’equip ha mostrat la seva versió més tendra i irregular. Sense espai per a la pròpia correcció, ara ha arribat la frustració, les errades que les victòries camuflaven. Xavi Pascual assenyala la pressió. Defensa que l’èxit de la temporada passada els va situar en una posició d’excessiva responsabilitat. I no tocava. És cert. Però aniria un pas més enllà. Per ser el millor, primer t’has d’estavellar. Créixer. Fer-te fort. I fer-te gran. I el Barça ha viscut aquest procés, que se suposa suau i temporalment dilatat, en una sola bategada. Una sacsejada que remou tota l’estructura i ens situa on, tard o d’hora, havíem de ser. En el dubte. Que sempre es resol de la mateixa manera. Amb convenciment i determinació.
En el fons, no canvia res. Cal passar el moment, però exigeix la millor destresa i bisturí per mantenir-se fidel al camí marcat. El de tornar a ser a Colònia.