El Barça d’hand­bol ha cai­gut en els vui­tens de final de la lliga de cam­pi­ons con­tra el Mont­pe­ller, el líder del cam­pi­o­nat francès. Tot i que falta la copa, l’equip de Xavi Pas­cual s’ha aco­mi­a­dat de la tem­po­rada amb un revés crític, ja que el club enca­de­nava nou anys de presències en els quarts de final con­ti­nen­tals. L’error forma part de l’apre­nen­tatge, i el Barça ha pagat el seu propi èxit. No hi ha Messi sense el penal con­tra el Chel­sea. No hi ha Jor­dan sense l’entre­na­dor de base que el va excloure de l’equip. O no hi ha Fede­rer sense caure con­tra Nadal. El Barça ha estat esclau del seu encert.

La tem­po­rada pas­sada, el Barça va enge­gar un pro­jecte que l’havia de por­tar a recu­pe­rar l’hege­mo­nia euro­pea. De Kara­ba­tic, Ster­bik i Rutenka, passàvem a un equip de juga­dors més joves car­re­gats de talent. Gon­zalo, Dika Mem i Wael Jallouz. Era una aposta arris­cada, però amb temps i con­ven­ci­ment, era la bona. Adme­tia, això sí, un matís. Com sem­pre en l’esport pro­fes­si­o­nal. La paciència. Seria capaç, un club com el Barça, de man­te­nir-se fidel davant l’exigència i els dub­tes? Calia aguan­tar el dubte. Quan el procés d’apre­nen­tatge tre­moli, sos­te­nir. Però aquest esce­nari no va arri­bar. L’equip va ren­dir per sobre del pres­su­po­sat i es va plan­tar en la final four, venint del grup de la mort i car­re­gant-se el Kiel a quarts. I tot això, amb només dues der­ro­tes. Millor impos­si­ble.

Però aquests resul­tats s’han girat en con­tra. Aquesta tem­po­rada, l’equip ha mos­trat la seva versió més ten­dra i irre­gu­lar. Sense espai per a la pròpia cor­recció, ara ha arri­bat la frus­tració, les erra­des que les victòries camu­fla­ven. Xavi Pas­cual asse­nyala la pressió. Defensa que l’èxit de la tem­po­rada pas­sada els va situar en una posició d’exces­siva res­pon­sa­bi­li­tat. I no tocava. És cert. Però ani­ria un pas més enllà. Per ser el millor, pri­mer t’has d’esta­ve­llar. Créixer. Fer-te fort. I fer-te gran. I el Barça ha vis­cut aquest procés, que se suposa suau i tem­po­ral­ment dila­tat, en una sola bate­gada. Una sac­se­jada que remou tota l’estruc­tura i ens situa on, tard o d’hora, havíem de ser. En el dubte. Que sem­pre es resol de la mateixa manera. Amb con­ven­ci­ment i deter­mi­nació.

En el fons, no can­via res. Cal pas­sar el moment, però exi­geix la millor des­tresa i bis­turí per man­te­nir-se fidel al camí mar­cat. El de tor­nar a ser a Colònia.