La glòria exigeix rotacions
“Els descansos no estan permesos”, va dir Valverde en la roda de premsa posterior al 4 a 1 contra la Roma...
Que en aquests moments, tinguem la lliga al sac i un peu i mig a les semifinals de la Champions és per estar molt orgullosos de la feina feta fins ara. Això d’entrada. El dimecres, l’equip va demostrar –una vegada més– el caràcter competitiu que identifica l’estirp de grans campions que vesteix la gloriosa samarreta blaugrana: Messi, Iniesta, Busquets, Rakitic (?), Piqué, Suárez... Mentalment som molt forts i estem sobradament capacitats per guanyar la Champions. Però, no ens enganyem, jugant com ho vam fer contra els italians no la guanyarem.
I no és una qüestió estètica, sinó de ritme. Aquest equip, i amb aquest entrenador, sap jugar un futbol d’alta d’escola que l’acredita com a futur campió d’Europa. Per posar un exemple concret, a Chamartín vam fer una demostració de jerarquia, amb combinació, efectivitat, pausa i precisió en grau superlatiu. També sabem ser rocosos. Però ja fa uns quants partits, com el de la Roma, que l’equip ha esdevingut un mirall polsós i entelat de la seva millor versió. El problema és, sobretot, físic. Estem molt desgastats, espessos i sense esma per marcar els temps del partit. Així de clar. Hem de recuperar la frescor indispensable per optimitzar el rendiment: intensitat, pressió i precisió.
Algú en aquell vestidor ha de fer veure a Valverde d’una punyetera vegada que per arribar a Kíev les rotacions en la lliga no són una opció, sinó una obligació. A més a més, en aquest moment, sortir amb els titulars fatigats i/o autoreservant-se (Las Palmas o Sevilla), tampoc no garanteix la victòria. Tenim futbol, tenim equip i tenim el millor jugador de la història. Però Valverde ha d’estar a l’altura.
Tebas i l’Espanya dels Botejara
La Guàrdia Civil fa un tuit en el segon gol del Madrid a Torí (espectacularment marcat per un que evadeix capitals) per il·lustrar una campanya contra la droga, el president de la LFP reclama que “s’hauria d’aplicar el 155 al Wanda Metropolitano en la final de la copa”; per no parlar dels ministres que canten El novio de la muerte ni de l’esceneta de les reines, la plebea i l’emèrita, esposa i mare de Felip VI. És l’Espanya dels Botejara, que diria aquell.
Pel que fa a Tebas Medrano, em torna a deixar molt insatisfet la tèbia resposta del Barça, que va qualificar d’“inadmissibles” les declaracions de l’individu, amb l’afegitó, cito textualment: “Exigim que s’abstingui absolutament de fer declaracions d’aquesta naturalesa.” Postureig.
Primer punt: l’afició del Barça és ben lliure d’expressar-se com vulgui. Segon punt: exigim la dimissió del senyor Tebas. Aquesta, hauria estat la (meva) resposta. A propòsit, quan l’any passat es va produir l’incident de Mestalla, amb el llançament d’objectes als nostres jugadors, Tebas els va escopir verbalment: “A mi em faria vergonya fingir com van fer els jugadors del Barça a València”, “el seu comportament els desqualifica i ridiculitza”... I J. M. Bartomeu va respondre: “Fets com aquest fan que el Barça perdi la confiança en el senyor Tebas.”
Doncs el febrer passat, el Barça va votar a favor de l’augment estratosfèric del sou de Tebas en la LFP! La directiva ha d’explicar per què continua donant suport a aquest fatxa i madridista confés. I no és cap raó que sigui un mestre obtenint ingressos per a la lliga. A banda que, una competició amb el Barça i Can Padrós es ven soleta. Prou!
