Opinió

Prosaics

Com que la propaganda ha dictat que aquesta fos la “setmana de la xilena” en promoció i oferta, se’ns escapen altres lectures que, segurament, resultarien més adients, de major fondària. Els altaveus de la competència malden per aconseguir que dubtem de les pròpies forces, de la competitivitat de l’equip un cop arribats els exàmens. Tot val per afeblir la moral de l’adversari, fer mans i mànigues fins que considerem el Madrid imbatible a Europa, com si fos la Champions l’únic camp destacat i de la seva exclusiva propietat. Sembla que l’estratègia doni fruits: no cerquen altre objectiu que arrugar-nos la moral entre dubtes existencials. Diríem que se’n surten quan comences a sentir veus disposades a remugar per la imatge de l’onze blaugrana en els partits anteriors de la setmana, a Sevilla i contra el Roma. Sospita clarament desmentida en la primera mitja hora d’anit, quan la segona unitat va recuperar, va pressionar i va trobar espais on no hi eren. I el Barça té Messi, recordem-ho com un mantra. Com ha començat el ball definitiu i decisori de la temporada, refugiem-nos en la certesa del moment. Algú ha definit aquest Barça com a prosaic, qualificatiu que li escau de meravella. Prosaic, sí. El que veus és el que hi ha. Despatxa la feina i es permet becaines. Per tant, millor optem per la lectura del got mig ple. Aguanten, competeixen, són difícils de pelar, fan valer el pes de l’escut i la samarreta, saben traure tot el suc de la seva experiència i talent. En bona part, respectable obra de Valverde. Oblidem-nos de demanar excel·lències de joc o meravelles quan ja no formen part del menú. Massa partits.

En tot cas, gaudim posant el focus sobre el parell de fites assolides, més valuoses del que valorem. Primer, contra el respectable Leganés de Garitano, aquest Barça ha igualat un registre històric de 38 anys, poca broma. Aquell que va aconseguir la Real Sociedad d’Ormaetxea, capaç d’enfilar 38 partits sense derrota. Encara som capaços de repetir de memòria els onze futbolistes protagonistes d’aquella proesa malgrat hagin passat quasi quatre dècades. Més ens val no perdre el món de vista. De passada, permeteu-nos insistir en el valor d’una hipotètica lliga guanyada de cap a cap sense perdre ni un matx, una altra exageració que ens hauria de generar orgull, objectiu gens menyspreable. En canvi, fidels als tòpics i estigmes, semblem disposats a neguitejar, a projectar els pitjors malsons sense gaire fonament. No passa dia sense que algú et confessi viure al purgatori per la perspectiva d’imaginar Ramos alçant la tretzena i el món, rendit als peus de CR7 pels gols marcats a Europa. I encara pitjor, no falta tampoc qui ha decidit residir ja a l’infern imaginant que el Barça juga la primera final contra el Maligne blanc i, a sobre, la perd, fet que aventura, segons el deprimit, tres-cents anys més de catalana desgràcia. Entre poc i massa. Millor optar per allò tan nostrat de tocar de peus a terra i viure al dia. No esperàvem cap exhibició contra el Lega, conscients de la imprescindible dosificació. Que es van deixar anar? 38 sense derrota i l’enèsim hat-trick de Messi. Si s’ha de patir un xic, patim, que aquí i ara has de saber que et jugues els quartos a cada cantonada. Fins i tot, quan veus André Gomes i altres reserves rendir com correspon, què has de protestar?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.