Prosaics

Com que la pro­pa­ganda ha dic­tat que aquesta fos la “set­mana de la xilena” en pro­moció i oferta, se’ns esca­pen altres lec­tu­res que, segu­ra­ment, resul­ta­rien més adi­ents, de major fondària. Els alta­veus de la com­petència mal­den per acon­se­guir que dub­tem de les pròpies for­ces, de la com­pe­ti­ti­vi­tat de l’equip un cop arri­bats els exàmens. Tot val per afe­blir la moral de l’adver­sari, fer mans i mànigues fins que con­si­de­rem el Madrid imba­ti­ble a Europa, com si fos la Cham­pi­ons l’únic camp des­ta­cat i de la seva exclu­siva pro­pi­e­tat. Sem­bla que l’estratègia doni fruits: no cer­quen altre objec­tiu que arru­gar-nos la moral entre dub­tes exis­ten­ci­als. Diríem que se’n sur­ten quan comen­ces a sen­tir veus dis­po­sa­des a remu­gar per la imatge de l’onze blau­grana en els par­tits ante­ri­ors de la set­mana, a Sevi­lla i con­tra el Roma. Sos­pita clara­ment des­men­tida en la pri­mera mitja hora d’anit, quan la segona uni­tat va recu­pe­rar, va pres­si­o­nar i va tro­bar espais on no hi eren. I el Barça té Messi, recor­dem-ho com un man­tra. Com ha començat el ball defi­ni­tiu i deci­sori de la tem­po­rada, refu­giem-nos en la cer­tesa del moment. Algú ha defi­nit aquest Barça com a pro­saic, qua­li­fi­ca­tiu que li escau de mera­ve­lla. Pro­saic, sí. El que veus és el que hi ha. Des­patxa la feina i es per­met becai­nes. Per tant, millor optem per la lec­tura del got mig ple. Aguan­ten, com­pe­tei­xen, són difícils de pelar, fan valer el pes de l’escut i la samar­reta, saben traure tot el suc de la seva experiència i talent. En bona part, res­pec­ta­ble obra de Val­verde. Obli­dem-nos de dema­nar excel·lències de joc o mera­ve­lles quan ja no for­men part del menú. Massa par­tits.

En tot cas, gau­dim posant el focus sobre el parell de fites asso­li­des, més valu­o­ses del que valo­rem. Pri­mer, con­tra el res­pec­ta­ble Leganés de Gari­tano, aquest Barça ha igua­lat un regis­tre històric de 38 anys, poca broma. Aquell que va acon­se­guir la Real Soci­e­dad d’Orma­et­xea, capaç d’enfi­lar 38 par­tits sense der­rota. Encara som capaços de repe­tir de memòria els onze fut­bo­lis­tes pro­ta­go­nis­tes d’aque­lla pro­esa mal­grat hagin pas­sat quasi qua­tre dècades. Més ens val no per­dre el món de vista. De pas­sada, per­me­teu-nos insis­tir en el valor d’una hipotètica lliga gua­nyada de cap a cap sense per­dre ni un matx, una altra exa­ge­ració que ens hau­ria de gene­rar orgull, objec­tiu gens menys­pre­a­ble. En canvi, fidels als tòpics i estig­mes, sem­blem dis­po­sats a negui­te­jar, a pro­jec­tar els pit­jors mal­sons sense gaire fona­ment. No passa dia sense que algú et con­fessi viure al pur­ga­tori per la pers­pec­tiva d’ima­gi­nar Ramos alçant la tret­zena i el món, ren­dit als peus de CR7 pels gols mar­cats a Europa. I encara pit­jor, no falta tam­poc qui ha deci­dit resi­dir ja a l’infern ima­gi­nant que el Barça juga la pri­mera final con­tra el Maligne blanc i, a sobre, la perd, fet que aven­tura, segons el depri­mit, tres-cents anys més de cata­lana desgràcia. Entre poc i massa. Millor optar per allò tan nos­trat de tocar de peus a terra i viure al dia. No esperàvem cap exhi­bició con­tra el Lega, cons­ci­ents de la impres­cin­di­ble dosi­fi­cació. Que es van dei­xar anar? 38 sense der­rota i l’enèsim hat-trick de Messi. Si s’ha de patir un xic, patim, que aquí i ara has de saber que et jugues els quar­tos a cada can­to­nada. Fins i tot, quan veus André Gomes i altres reser­ves ren­dir com cor­res­pon, què has de pro­tes­tar?