Opinió

La paret assassina

La paret de l’Eiger (3.970 m) és, de la trilogia de cares nord més destacades dels Alps –les altres són les del Cerví i les Grandes Jorasses–, la més temuda. Els seus 1.800 metres de roca i gel s’han endut tantes víctimes mortals que s’ha guanyat a pols el sobrenom de “la paret assassina”. La cara nord de l’Eiger, ubicada a Suïssa, va ser un dels últims grans desafiaments resolt als Alps i, a pesar del seu historial truculent, l’atractiva forma triangular de la paret i l’enorme complexitat de la seva ascensió continuen sent un pol d’atracció per a alpinistes de tot el món.

El primer intent a l’ombrívola i freda cara nord de l’Eiger el van fer el 1934 Willy Beck i els germans Kurt i Georg Löwinger, però només van poder arribar fins als 2.900 m. El 1935, el règim nazi es va posar en marxa per demostrar la superioritat de la raça ària i va enviar a la muntanya, confiant en el seu èxit, els joves alemanys Karl Mehringer i Max Sedlmeyer. L’operació de propaganda, però, va acabar en absolut fracàs, ja que, després d’uns dies de mal temps, els dos alpinistes van morir congelats a 3.300 m d’altitud, al lloc conegut com “el bivac de la mort”. Començava la llegenda negra de l’Eiger, que va tenir continuïtat en dues expedicions del 1936 i el 1938, en les quals van morir set alpinistes.

La inviolabilitat de l’Eiger, però, va finalitzar aquell mateix any 1938 amb una expedició un altre cop patrocinada per les autoritats nazis formada per la cordada alemanya Heckmair-Vörg i per l’austríaca Harrer-Kasparek. Malgrat les tempestes i una allau que els va passar per sobre però no els va arrencar de la paret, les dues cordades, que finalment van unir esforços, van aconseguir completar per primer cop la cara nord de l’Eiger després de tres dies d’ascensió.

Durant els anys seixanta, els escaladors catalans també van tenir l’Eiger entre els seus objectius. Josep Manuel Anglada i Jordi Pons van fer un primer intent no reeixit el 1962, i no va ser fins al 1964, entre el 4 i el 7 d’agost, que van aconseguir superar la cara nord. Només un any abans, la cordada rival formada pels aragonesos Alberto Rabadá i Ernesto Navarro havia intentat convertir-se en la primera espanyola que escalava aquella paret, però els dos alpinistes van trobar la mort a la muntanya.

En temps recents, la cara nord ha estat un gran escenari competitiu per veure quin alpinista era capaç d’escalar-la en menys temps. El primer cop que va ser superada en un sol dia va ser el 1950 per Leo Forstenlechner i Erich Wascak, que van tardar divuit hores. Un temps que, amb el rècord absolut assolit el 2015 per Ueli Steck, pot semblar de per riure. La Màquina Suïssa va tardar només 2 hores, 22 minuts i 50 segons a escalar “la paret assassina”. Per cert, Steck, de qui en unes setmanes es complirà el primer aniversari de la seva mort al Nuptse, va fer de cicerone de Kilian Jornet a la cara nord de l’Eiger. Van tardar només cinc hores i mitja a escalar-la, un temps extraordinari per al català, atès que no té l’escalada de grans parets entre les seves especialitats. “Va ser una classe magistral d’alpinisme”, va dir Jornet.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.