Si els piquets de vaga no són violència ni terrorisme, per què ataquen els globus grocs al Camp Nou? Els xiulets al Wanda Metropolitano, els llaços grocs al pavelló de la Penya, del Reus Ploms, del Lleida o del Girona, etcètera?

Els CDR (comitès de defensa de la República), com tants d’altres, amb els globus en la Champions han fet aparèixer el desig de llibertat dels catalans una vegada més a escala universal. El resultat és sabut, victòria moral i victòria esportiva. La llibertat no té límits. Per això els CDR s’estenen pel món de l’esport, de manera pacífica i festiva, són el somriure amable que s’enfronta amb la violència de l’Estat. Per això la gent els dona suport i en el minut 17:14 esclata un sector majoritari del públic reivindicant un futur democràtic. Sense 155, ni Cifuentes embrutant la universitat, ni tampoc els repressors de llibertats PP,Cs i el PSOE d’avui.

L’esport és competició, emoció i passió amb poca, massa poca, reflexió. Cada cosa al seu lloc, et diuen certs aficionats, no adonant-se que són fora de lloc els himnes nacionals –més si són excloents–, un Tebas d’extrema dreta dirigent de futbol o les opinions sectàries polítiques i, de vegades, fins i tot ideològiques.

Els CDR són reivindicació democràtica, segueixen aquell vell eslògan gamperià d’Esport i ciutadania, tan i tan necessari. Tan i tan absent. Tothom que en forma part és per raons pacífiques i democràtiques, sinó vade retro! Els CDR són compatibles amb els gols de Messi, l’èxit del Reus en hoquei, l’esperança de la Penya i molt més, també amb l’enrabiada pel Barça B.