Si els piquets de vaga no són violència ni ter­ro­risme, per què ata­quen els glo­bus grocs al Camp Nou? Els xiu­lets al Wanda Metro­po­li­tano, els llaços grocs al pavelló de la Penya, del Reus Ploms, del Lleida o del Girona, etcètera?

Els CDR (comitès de defensa de la República), com tants d’altres, amb els glo­bus en la Cham­pi­ons han fet aparèixer el desig de lli­ber­tat dels cata­lans una vegada més a escala uni­ver­sal. El resul­tat és sabut, victòria moral i victòria espor­tiva. La lli­ber­tat no té límits. Per això els CDR s’este­nen pel món de l’esport, de manera pacífica i fes­tiva, són el som­riure ama­ble que s’enfronta amb la violència de l’Estat. Per això la gent els dona suport i en el minut 17:14 esclata un sec­tor majo­ri­tari del públic rei­vin­di­cant un futur democràtic. Sense 155, ni Cifu­en­tes embru­tant la uni­ver­si­tat, ni tam­poc els repres­sors de lli­ber­tats PP,Cs i el PSOE d’avui.

L’esport és com­pe­tició, emoció i passió amb poca, massa poca, reflexió. Cada cosa al seu lloc, et diuen certs afi­ci­o­nats, no ado­nant-se que són fora de lloc els him­nes naci­o­nals –més si són exclo­ents–, un Tebas d’extrema dreta diri­gent de fut­bol o les opi­ni­ons sectàries polítiques i, de vega­des, fins i tot ideològiques.

Els CDR són rei­vin­di­cació democràtica, seguei­xen aquell vell eslògan gam­perià d’Esport i ciu­ta­da­nia, tan i tan neces­sari. Tan i tan absent. Tot­hom que en forma part és per raons pacífiques i democràtiques, sinó vade retro! Els CDR són com­pa­ti­bles amb els gols de Messi, l’èxit del Reus en hoquei, l’espe­rança de la Penya i molt més, també amb l’enra­bi­ada pel Barça B.