Dues frases sobre esport i dopatge. La primera: “L’esport està a punt de guanyar la batalla contra el dopatge.” La segona: “Tot i que continua havent-hi diverses opinions, no conec ningú que no vulgui el mateix objectiu: liquidar el dopatge i posar fi als tramposos. Amb tot el que estem fent, aviat hauria de ser un problema del passat.” Entre les dues afirmacions hi ha vint-i-cinc anys de diferència i un element en comú, el cognom dels dirigents esportius que les han pronunciat: Samaranch.

La primera afirmació correspon a Joan Antoni Samaranch Torelló, president del Comitè Olímpic Internacional (COI) entre el 1980 i el 2001, i la va fer a Atlanta el març del 1993, durant una reunió de la comissió executiva del COI que es a va fer a la capital de l’estat de Georgia durant una visita a la que havia de ser seu dels Jocs del 1996. La segona afirmació és de Joan Antoni Samaranch Salisachs, membre del COI des del 2001, que actualment és un dels vicepresidents de l’entitat, i la va fer dilluns passat a l’agència EFE.

Cal esperar que Samaranch fill tingui més dots de profeta que les que va tenir el seu pare, perquè veient tot el que he vist en aquests últims vint-i-cinc anys –per no anar més lluny–, fa fins i tot vergonya aliena recordar que el màxim dirigent de l’olimpisme mundial va dir el que va dir sobre el dopatge ara fa vint-i-cinc anys. En aquell moment, Samaranch ja feia quasi tretze anys que era president del COI i cal pensar que tenia informació de primera mà. Una informació que, amb la perspectiva que ara tenim, o era molt dolenta, o no la van saber interpretar o tots plegats eren, érem, molt innocents.

Ara Samaranch fill infla el pit i, igual que feia el seu pare, i atorga al COI tots els mèrits de la lluita contra el dopatge. Fins i tot arriba a dir, sobre Rússia, que arriba un moment en què algú ha de prendre una decisió i: ”Ens corresponia a nosaltres.” I a qui, si no? Els Jocs Olímpics són el seu negoci. Samaranch pare i fill tenen en comú, també, aquest voler fer veure que només ells fan coses. Samaranch pare quasi es va atribuir la fi de l’apartheid a Sud-àfrica. Ara el fill infla el pit per les dues Corees i diu que no fa falta que els donin un premi. “És la nostra vocació”. afegeix Quedem per d’aquí a vint-i-cinc anys?