Un Roma-Barça acabat 3-0 va ser, el 26 de febrer del 2002, el primer desplaçament europeu d’El 9, precursor de L’Esportiu que teniu entre mans. Recordo com l’enviat especial del diari, l’enyorat i de permanent record David Colomer, ens explicava de tornada com l’havia impressionat l’ambient d’un Olímpic que, obert i amb pista d’atletisme, no sembla idoni com a olla de pressió, però que ple a vessar i amb l’afició local cantant des del minut zero posa el cap com un timbal al rival. Gol de la Roma, l’estadi s’envalenteix, arriba el segon, el Barça es fon... Dimarts, el relat del David es va fer present. Un altre literat, Juan Villoro, té un article excels en què diu que els morts encara juguen. Els “morts” són els jugadors que, emigrats, retirats o, en efecte, finats, han contribuït a una història que influeix ara i aquí. L’ombra del passat fa, per exemple, que un equip superior vagi cohibit al camp d’un d’inferior on fa molt temps que no guanya, o que dos partits entre iguals semblin calcats per anys que els separin.

Algú dirà que aquesta visió no és gens científica, i just aquest serà el mal. El Barça no té disculpa, però a qui més vull de cara a la paret són aquells que imposen la visió del futbol com a ciència exacta. Sortegen i ja saben els que passen, amb l’anada els sobra la tornada, titllen resultats d’impossibles, però obliden el factor humà. Dimarts, el futbol va recordar a qui li calgui que és com les humanitats i no una ciència. No ho pot ser si la més gran veritat, que tot s’ha de jugar, és la veritat més prescindible.