Aquesta setmana ha estat prou aclaridora. S’intuïa però la realitat, de vegades, costa d’assimilar. El barcelonisme ha patit com ho feia fa anys perquè, segurament, l’actual Barça és com aquell de fa anys. L’equip de futbol ha perdut contra la Roma –d’una manera miserable– la possibilitat de formar part del selecte grup dels escollits que optaran a aixecar la desitjada lliga de campions del 2018. Aquest cop es pot parlar de ridícul sense que ningú es posi les mans al cap. Deixar escapar un 4-1 contra d’una entitat de segona categoria europea no sembla gaire tolerable. I, és clar, com en aquelles ja llunyanes èpoques, davant d’un fracàs calia mirar ràpidament cap a Madrid. I així va ser. Però a Mr. Oliver se li’n va anar el xiulet i el miracle de la Juventus no es va consumar. Per poc, però el Real Madrid es va classificar. Històricament, però, davant d’aquest escenari, a can Barça sempre hi havia un pla C: un fitxatge il·lusionant per desplegar la cortina de fum davant l’evidència. Ahir no hi va haver nom de crac perquè la finestra de les contractacions està tancada, però, com per art de màgia, va aparèixer un acord amb l’Ajuntament de Barcelona per executar l’Espai Barça. Avui ja ningú parla de l’estrepitosa derrota de Roma.

Potser caldrà mirar enrere i assumir que quan un equip només arriba a les semifinals una vegada en les darreres cinc edicions de la Champions és que no és un dels assenyalats. Aquesta temporada, la Roma a quarts; la passada, la Juve, també a quarts; l’anterior, l’Atlético de Madrid, en la mateixa eliminatòria; l’edició 2014/15, campions en el primer any de Luis Enrique, i en el del Tata Martino, també eliminat per l’Atlético a quarts. Amb Tito i en tots els anys de Guardiola, com a mínim, semifinals. Què vol dir això? Que el club ha anat de més a menys i que la famosa evolució del mètode no s’ha dirigit pels camins que el barcelonisme esperava. Ni tan sols comptant amb Messi. Esportivament parlant, l’entitat no ha sabut tocar la tecla que havia de garantir la continuïtat d’un model exclusiu que va esdevenir guanyador i que va omplir d’orgull l’aficionat per la seva posada en escena tan estètica.

Ara, qui mana a can Barça per desig dels seus socis, vol guanyar. Que quedi clar. Bartomeu vol guanyar com tots els altres presidents. I ell, com els seus predecessors, s’ha deixat ajudar per tècnics en la matèria. I els d’ara han traçat aquest camí que de moment serveix per guanyar els campionats domèstics, però no els europeus. I potser ha arribat el moment d’acceptar la nova realitat. I la nova filosofia. I els nous perfils dels fitxatges, de tècnics i futbolistes. I la nova invisibilitat del planter. I el nou compromís amb l’actualitat social... En definitiva, la nova manera de ser i de fer.