La mirada vídua d’Andrés Iniesta

Ni la des­feta de dimarts del Barça a Roma no ha estat la més ver­go­nyosa del club a Europa ni la culpa és d’en Val­verde ni dels juga­dors que li seguien més o menys les ordres. S’hi podien haver fet més? I tant. Que és un equip can­sat? Més raó, encara. Però allò que es va veure en la mirada d’Andrés Ini­esta dret a la ban­queta men­tre el seu equip encai­xava el 3-0 que el feia fora de la Cham­pi­ons a quarts de final per ter­cera vegada seguida no era cap retret sinó el comiat d’algú que veu com les fla­mes de l’eter­ni­tat con­su­mei­xen el taüt on reposa un espe­rit que ja no hi és.

L’ombra del Metz, un equip que es mou a cavall de les Ligue 1 i 2 fran­ce­ses, voleia en cada remun­tada amb què un equip modest encara el Barça. Aquell equip, en un Camp Nou des­en­ci­sat, la nit del 3 d’octu­bre del 1984 va eli­mi­nar de la pri­mera ronda de la Recopa un Barça que, havent vençut en l’anada per 2-4, s’havia permès de con­vi­dar el con­trin­cant a veure el par­tit de la següent ronda als seients de tri­buna i un juga­dor, Bernd Schus­ter, a pro­me­tre fins i tot un per­nil als juga­dors fran­ce­sos en la visita turística en què pre­su­mia que es con­ver­ti­ria de tor­nada. No, la ver­go­nya de l’equip de Vena­bles no va superar-la, dimarts, a Roma, el ridícul del Barça. Però sí que va cer­ti­fi­car la patètica resistència del soci majo­ri­tari del Barça a reconèixer la mort a traïció d’allò que dis­tin­gia el Fut­bol Club Bar­ce­lona d’una màquina de tri­tu­rar espe­ran­ces –que són les ales de les idees que ens aguan­ten.