Opinió

La mirada vídua d’Andrés Iniesta

Ni la desfeta de dimarts del Barça a Roma no ha estat la més vergonyosa del club a Europa ni la culpa és d’en Valverde ni dels jugadors que li seguien més o menys les ordres. S’hi podien haver fet més? I tant. Que és un equip cansat? Més raó, encara. Però allò que es va veure en la mirada d’Andrés Iniesta dret a la banqueta mentre el seu equip encaixava el 3-0 que el feia fora de la Champions a quarts de final per tercera vegada seguida no era cap retret sinó el comiat d’algú que veu com les flames de l’eternitat consumeixen el taüt on reposa un esperit que ja no hi és.

L’ombra del Metz, un equip que es mou a cavall de les Ligue 1 i 2 franceses, voleia en cada remuntada amb què un equip modest encara el Barça. Aquell equip, en un Camp Nou desencisat, la nit del 3 d’octubre del 1984 va eliminar de la primera ronda de la Recopa un Barça que, havent vençut en l’anada per 2-4, s’havia permès de convidar el contrincant a veure el partit de la següent ronda als seients de tribuna i un jugador, Bernd Schuster, a prometre fins i tot un pernil als jugadors francesos en la visita turística en què presumia que es convertiria de tornada. No, la vergonya de l’equip de Venables no va superar-la, dimarts, a Roma, el ridícul del Barça. Però sí que va certificar la patètica resistència del soci majoritari del Barça a reconèixer la mort a traïció d’allò que distingia el Futbol Club Barcelona d’una màquina de triturar esperances –que són les ales de les idees que ens aguanten.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.